HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, POETA DEL POBLE

Vídeo de l'acte

Si Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre del 1924 – València, 27 de març del 1993) hagués estat artista plàstic, jo l'hagués encabit entre el Realisme i l'Expressionisme. Probablement tan prolífic com ho va ser com a escriptor.
Tal vegada per això, l'Estellés que hi veu Jaume Plensa no és el mateix que admira a Antoni Miró. A més a més, no oblidem pas que Estellés, en el Mural del País Valencià, intenta homenatjar un grup d'escriptors i artistes plàstics a través de la paraula poètica. El nostre poeta ja va dir que, durant la seua redacció, a banda de Neruda i Baudelaire, l'acompanyaven el Guernica de Picasso, el cartell del Congrés de Cultura Catalana de Joan Miró i el record dels murals de David Alfaro Siqueiros i Diego Rivera.
Comencem, però, per dos aprenentatges estellesians de joventut, perquè va projectar les seues mans en el pa com a forner i en els metalls preciosos com a orfebre abans de substituir-les per realitats radicals transfigurades en mots poètics com a resultat de dèries pulsionals de sexe i mort.
Amb tot i això, no podem obviar que l'obra poètica de V.A.E. té una dimensió espacial d'un fort component topogràfic que va més enllà de la representació literària dels espais i els llocs. Ho podem constatar en l'omnipresència de les seues imatges espacials i en un plantejament d'itineraris interpretatius dels significats. Així com en les funcions poètiques i discursives dels indrets. Aquí estan les seues representacions fulgurants de la casa, el món urbà, el país… Per a articular un discurs poètic i polític.
Fins ara, l'Estellés «plàstic». Deixe oberta la via per a una indagació de la influència de les arts plàstiques en el poeta.
A continuació, el vincle entre l'escultor català Jaume Plensa i Estellés; i entre el nostre poeta i l'artista plàstic alcoià Antoni Miró.
El 1956, Estellés va compondre els vint-i-un poemes que constitueixen L'Hotel París, encara que el llibre no va veure la llum fins al 1974, quan va ser editat per Edicions 62. Però no fou fins al 1984 que un d'aquests exemplar va caure a les mans de Plensa, que llavors vivia a Berlín. Hi va quedar tan fascinat per la potència dels seus versos que va decidir de dibuixar-los, pintar-los i interpretar-los de manera immediata. Trenta anys més tard, el va homenatjar tot traient un llibre d'artista: una caixa que recull aquest potentíssim text i les creacions de l'escultor, Plensa / Estellés / Hotel París.
El mateix Plensa recorda com va contactar amb el poeta a través d'amics valencians. Un cop presentats, se n'anaren a la Malva-rosa a fumar i beure. L'escultor reconeix que mai no ha intentat conèixer els artistes que l'han interessat. Estellés hi va ser una excepció: necessità conèixer l'home i mai no se'n va penedir. Assegura que l'obra del valencià l'ha acompanyat tota la vida i considera que Hotel París és un llibre fonamental de poesia. El problema és que Estellés es poc conegut fora de casa… I ocultat per la seua ideologia d'esquerres. Amb tot, encara que el poeta li va donar permís per a crear el llibre d'artista, no li'l va donar l'editor. Li tocà esperar. Segons Plensa, el que té de comú amb el poeta és allò «mediterrani», que no és pas un país, sinó un lloc, un estat d'ànim, una aproximació a la realitat molt particular del nostre entorn, un lloc on les coses no es toquen, sinó que s'acaronen…
A la fi, Jaume Plensa ha dit d'Estellés que, «com a bon valencià, era un home salvatge i com a bon poeta no tenia ni idea d'art. Només sabia sobre la vida».
Quant a Antoni Miró, em limitaré a llegir el que V.A.E. va escriure sobre ell i la seua família:

A L'AMIC ANTONI MIRÓ
En recobrar-me de la crisi de maig, escric
el primer poema a l’amic Antoni Miró.
el nom de l’amistat
jo te’l diré amb paraules planeres.
toni miró
sofia
ausiàs.
son els noms de l’afecte permanent,
de l’amor,
de l’amistat per a tota una vida.
jo he compartit amb ells el pa i la sal.
i ara sóc l’home feliç, pensant que som amics,
amants,
germans.
ara he escrit açò i estic content,
perquè sé que a un lloc d’alcoi,
en el camí que va envers ibi,
al mas «sopalmo» viuen ells, fan l’amor,
fan el pa i el llesquen, a taula amb els amics.
i sóc content d’això, de la seva existència,
vell i fotut em trobe, clos a casa meva,
no puc anar a alcoi, ens truquem sovint,
com aquella vegada que jo vaig telefonar sols perquè
sofia em digués,
com es fa l’escalivada.
toni miró, pintor,
que vaig conèixer a alacant,
i vaig tractar a altea.
jo l’admire i és molt
el que l’estime com a persona,
i més
com a pintor.
sé quanta i quina és la seva honestedat,
crec saber quant és el seu amor,
pel que fa,
pels éssers que l’acompanyen,
sofia,
ausiàs.
i vull deixar aquí el testimoni,
de la meua amistat i la
meua, pregona,
dolçament sentida,
admiració.
perquè, pintor,
ha sabut fer,
la millor obra d’art.
la vida amb sofia i ausiàs.
acabe, doncs, i plegue.
bon dia,
a reveure.
qualsevol dia seré al mas.
i menjaré verdura, productes vegetals.
sofia.
bon dia toni.