Aquest article ha aparegut prèviament en la pàgina web de la FUNDACIÓN HUGO ZÁRATE: https://fundacionhugozarate.com/ginebra-no-vive-de-relojes/
La passada setmana es va celebrar a la ciutat suïssa de Davos la reunió organitzada pel Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum). Hi acudeixen des del 1991 els principals líders econòmics, polítics, periodístics i intel·lectuals del món per a analitzar els problemes més constrenyedors que afronta el planeta. La seva seu es a Cologny, una comuna suïssa ubicada en una altra ciutat també suïssa: Ginebra.
No conec Davos, però sí Ginebra, i la primera m’ha fet recordar la segona. Vaig visitar Ginebra el 2016, convidada per la filla d’un amic. Van ésser pocs dies, però sempre hi vaig tenir la sensació que era en una ciutat «peculiar».
A Suïssa, es parlen tres idiomes oficials: alemany, francès i italià. Depèn del cantó. Ginebra parla francès, però no és una peculiaritat. Tampoc ho és el seu caràcter marcadament nòrdic, encara que no sigui una ciutat nòrdica, sinó centreeuropea.
Ginebra és seu de NU, l’OMS i centenars d’organismes y ONG internacionals. Algunes reunions celebrades allí han deixat empremta, com ara els «Acords de Ginebra», entre el 26 d’abril i el 20 de juliol del 1954. S’hi van aprovar la independència de Cambodja, Laos i el Vietnam de França i la partició d’aquesta darrera en dues parts. Conseqüències posteriors van ésser la Guerra del Vietnam entre els EUA com a aliada del Vietnam del Sud i el comunista Vietnam del Nord i la intensificació de la guerra de la independència d’Argel.
Una peculiaritat ginebrina és la seva «internacionalitat»: hi ha «instal·lats» milers de diplomàtics, representants d’altres països i treballadors expatriats amb les seves famílies. Gairebé la meitat de la seva població no té la nacionalitat suïssa.
Ginebra és un «no-lloc». Segons el seu «definidor», Marc Augé, es tracta d’un «espai intercanviable on l’ésser humà roman anònim». Exemples d’un «no-lloc»: una cambra d’hotel, un aeroport, una estació de ferrocarrils, un centre comercial, l’àrea de descans d’una autopista… Els fills dels residents temporals de les classes acabalades estudien en col·legis internacionals als quals no van ni ginebrins ni refugiats ni classe treballadora. Ells i les seves famílies sempre tenen la maleta a punt per anar-se’n en un altre «no-lloc».
Aquests trets desemboquen en la inexistència de vincles amb les persones o el lloc i, doncs, no s’estableixen relacions d’amistat ni amb els de fora ni amb els pobletans. Tampoc d’arrelament al territori. Es preceptuen unes normes que, de manera tàcita, sols incideixen en els residents temporals. Fins i tot les seves compres habituals es realitzen en establiments exclusius, amb productes procedents de tot el món i sense pagar impostos.
De què viu Ginebra?
És la seu de bancs privats que custodien una informació a la qual ni tan sols el mateix govern pot accedir. És un dels primers i millor definits paradisos fiscals del món. També posseeix un Port Franc on dirigents mundials i variats oligarques guarden obres d’art, joies, vins i un sens fi de tresors inaccessibles a la ciutadania del país i del món.
En les seves seus econòmiques, s’efectuen transaccions els actors de les qual estan allunyats físicament entre ells i tenen un caràcter força dispar. Resulta paradoxal que, en una ciutat interior com Ginebra, es duguin a terme intercanvis marítims on les quantitats que es negocien gelarien el cor dels més imaginatius. Ginegra és un emplaçament característic de l’economia global.
Que sigui un paradís fiscal implica una enorme injustícia per als ciutadans del món. Així, les obres d’art que els milionaris acumulen en magatzems fortament custodiats no poden ésser admirades als museus. I, com no paguen impostos, a nosaltres ens manque una sanitat, un habitatge, unes infraestructures, un ensenyament i unes pensions dignes.
Ginebra és un model de món ocult en què se suspenen temps i espai. Defèn la globalització a ultrança, encara que hi hagi ànimes ingènues que creuen que és un moviment desaparegut definitivament i d’altres que menteixen al respecte. Donald Trump, per exemple, ataca la globalització, però posseeix hotels i camps de golf per tot el món. Bannon globalitza contactes amb extremes dretes nacionalistes de tots els països per a defensar l’existència de països tancats on els multibilionaris oculten les seves riqueses. Els polítics, amb aquest caràcter paradoxal que els defineix, compatibilitzen fronteres tancades amb tractats de lliure comerç, com ara Mercosur, que, a Europa, afavoreix fonamentalment la indústria alemanya. És a dir, es combinen a tort i a dret i sense cap mena de vergonya, una ideologia territorial nacionalista i una acumulació creixent de capitals a escala global.
Consegüentment, mentre els Estats abdiquen de poders que els corresponen, els més rics i poderosos dirigeixen les seves activitats de manera imperceptible i impune per a la major part de la ciutadania. No sols utilitzen els seus «exèrcits» d’advocats, consultors i comptables, sinó que també aprofiten totes les escletxes i buits legals possibles per a pagar molt poc o no-res. Els llocs «liminars» —de transició— i els «no-llocs» — de Ginebra es dediquen a l’evasió.
Els majors potentats del món defensen la globalització i, alhora, donen poder al nacionalisme més xenòfob i excloent. Tanmateix, no és una ideologia exclusiva de l’extrema dreta. Tant polítics conservadors com «progressistes», representen règims que sols atreuen les persones que potencien els interessos dels més rics i repel·leixen les que no.
Les polítiques immigratòries nacionalistes rebutgen els mancats de drets: detinguts en presons extraterritorials; obrers empobrits que treballen per a l’exportació en àrees industrials lliures d’impostos disperses pel subcontinent indi; mariners i sol·licitants d’asil empresonats en embarcacions de les quals no poden sortir sense papers… Son persones que no poden seguir en el seu lloc d’origen, però als quals ningú no vol a l’estranger. Son els habitants del «tercer espai» o «esclaus» contemporanis.
Ginebra va establir les bases del món actual a través de la seva gent, les guerres en les qual van participar —eren els mercenaris més sol·licitats de l’Europa medieval i moderna— i les lleis que li donaren una estructura política diferent. El seu model ha inspirat altres Estats quant a l’extensió de fronteres abans impensables: alta mar, fons de l’oceà, espai ultraterrestre, magatzems secrets per a ocultar riqueses, àrees de lliure circulació de mercaderies, tribunals virtuals, forats negres legals controlats per «democràcies» occidentals i els seus aliats…
Per què no construïm, doncs, zones igualment lliures per a les persones?
Si Ginebra protegeix els rics, arruïna els ciutadans de tot el món
Aquestes minories bilionàries que operen amb total impunitat delaten l’existència d’un grup major que funciona en un context històrico-mundial l’impacte del qual és terrible per als éssers humans, perquè, per no pagar impostos, les poblacions no compten amb el mínim necessari per a sobreviure en condicions dignes i l’estat de benestar s’enfosa: menys i pitjors escoles, ensenyament empobrit, manda de beques, infraestructures en estat de demolició —es comprèn millor els cada cop més freqüents accidents de tren o autobús, el mal estat de les carreteres, la mancança de mitjans públics de transport o de centres públics?—, sanitat insuficient, manca angoixant d’habitatges, privatització i congelació de salaris i pensions… Quan aquests diners se’n van als llocs «liminars» i «no-llocs» o a Paisos del Primer Món que els acull «amorosament» —Irlanda, Luxemburg, Suïssa— creix la desigualtat.
Quins mecanismes utilitza per a transvasar ingents quantitats de diners dels països pobres als rics? El 90% es transporta en vaixells que no es responsabilitzen de les emissions de carbono o de les condicions laborals dels seus treballadors. Recordem-ho quan mengem marisc processat pels seus «esclaus» o quan comprem electrodomèstics amb la seva quota incorporada de contaminació o quan rebutgem una població de refugiats fugida dels seus països d’origen per por a la mort.
El nacionalisme com a càncer
Recórrer al nacionalisme, sigui del tipus que sigui, no és la solució. Per a saber on ens trobem realment —políticament, econòmicament i físicament—, hauríem d’escodrinyar a fons les escletxes i les fissures entre fronteres.
