Aquest article ha sortit en primer lloc en: https://revistasao.cat/sobre-la-guerra/
Dissabte 28 de febrer, en saber que Netanyahu i Trump havien atacat Iran per l’aire, vaig recordar Clausewitz i el seu llibre De la guerra.
Què és una guerra?
Segons Clausewitz, un combat singular amplificat.
L’expressió «combat singular» designava en el passat un duel individualitzat entre dues persones —sovint, campions que representaven bàndols oposats— que s’esdevenia dins del context d’una batalla major. Tenia lloc en terra de ningú i, mentrestant, la resta de l’exèrcit observava el seu desenvolupament, ja que podia servir per a decidir el resultat d’una contesa.
Les seves característiques principals eren: un enfrontament individual entre dos combatents aïllats que es batien en duel, un context bèl·lic entre campions durant una batalla i els models de combat. La finalitat d’aquesta mena d’enfrontaments era evitar una batalla a major escala. El terme «amplificat» implicava l’engrandiment d’una magnitud.
En l’actualitat, però, parlaríem d’un duel entre dos bàndols i l’amplificació implicaria l’existència de més d’un protagonista dins de cada bàndol. Per exemple, en el cas de l’actual atac d’Iran per part de Netanyahu i Trump, es tracta de l’actuació de dos psicòpates descontrolats en un dels dos bàndols i la d’un grup d’aiatol·làs assassins i sàdics en l’altre. Difícilment pot aquest tipus d’hostilitat evitar una batalla a major escala.
Quins objectius persegueix una guerra?
El principal és que cada bàndol vol sotmetre l’altre a la seva voluntat mitjançant la força, que és el mitjà del qual es val i que està directament relacionada amb la tecnologia emprada.
La il·lusió de les diferents faccions és abatre l’enemic per a incapacitar-lo, de manera que no pugui exercir cap tipus de resistència. L’obsessió, doncs, és obligar el contrari a fer complir la voluntat pròpia. La història, però, ens ha demostrat a balquena que en poquíssimes ocasions s’ha aconseguit aquest objectiu i sempre en àmbits molt locals.
Si ens aturem en la guerra iniciada per Netanyahu i Trump contra el Govern dels aiatol·làs iranians, n’hi ha dos objectius fonamentals. En el cas dels EUA, el primer és controlar el petroli i el gas iranians per a quedar-se’ls, perquè estan entre les fonts més cabaloses del planeta. El segon, impedir que arribin a la Xina, principal clienta d’aquests productes iranians, per a arruïnar-la. És a dir, intenten matar dos pardals d’un tret: furtar-li a un país els seus béns i impedir que la Xina els faci ombra. En el cas d’Israel, expandir el seu poder territorial, econòmic i polític per tota la regió i destruir tots els seus enemics.
Entre els secundaris, acabar amb el règim polític dels aiatol·làs, perquè entrebanca les aspiracions fonamentals. Curiosament, van ser els mateixos EUA els qui li van donar suport per a treure’s de damunt el Xa, quan ja no els convenia i al qual també havien instal·lat en el poder amb la col·laboració del MI5 britànic per tal d’enderrocar el 1953 l’únic govern democràtic que ha existit al país —el de Mohammad Mossadeq.
Quins factors apareixen durant les guerres?
Un d’ells és la «benignitat», que sempre és defensada per algú. Resulta ben paradoxal, perquè pot donar lloc a errors molt perjudicials. Suggerir moderació en una guerra que persegueix el sotmetiment de l’enemic al preu que sigui i que utilitza la força com a mitjà no té sentit. No he conegut cap guerra «moderada».
Es pot constatar que el «fuel» de tot conflicte bèl·lic és l’hostilitat, que s’aplica al sentiment i a la intenció. El primer li proporciona energia a l’atac i el segon la seguretat que hi haurà un triomf. En el cas d’Iran, el sentiment hostil de Netanyahu i Trump s’alimenta de la negativa del règim dels aiatol·làs a sotmetre’s als designis dels seus invasors i la intenció hostil deriva de la seva confiança en els mitjans amb què compten per a aconseguir el triomf: les armes i la revolta d’una població oprimida pel règim polític talibà iranià.
L’hostilitat sempre acompanya les guerres i té un caràcter eminentment irracional. Es manifesta a través de les armes utilitzades, que estan al servei del sotmetiment de l’enemic.
La irracionalitat de la guerra com a acte de força impedeix l’existència de límits, llevat d’aquells que el context permet. Els únics que s’imposen son els basats en la qualitat de l’oposició. Aquí entrarien les armes defensives o els atacs a la població civil, cada cop més estesos i sense tenir en compte cap principi de legalitat internacional. Per això son majors, més radicals i més brutals. Ho hem vist a Gaza i ho estem veient a Iran, i els cada cop més països implicats en la contesa. I son cada vegada més sanguinaris i inhumans perquè l’objectiu màxim és el desarmament primer i l’abatiment després de l’enemic. No importa quants morts caiguin en el camí.
Per què es produeix una guerra?
Perquè es desencadena un xoc entre dues forces «vives». Si no ho fossin totes dues, no hi hauria enfrontament.
Ho podem constatar en la invasió trumpista a Veneçuela. No hi va trobar oposició perquè una de les parts no va respondre. Motius per a no fer-ho, n’hi ha un grapat. Caldria analitzar-los.
Tanmateix, en el cas d’Iran, tant el Govern com una part substancial de la població s’han negat a sotmetre’s sense negociacions als atacs sionistes i ianquis.
En definitiva: es tracta d’una acció recíproca en què un bàndol es planteja abatre el contrari perquè, si no, pot començar a preparar-se per a ésser abatut.
Aquest xoc a dues bandes genera una força que es reparteix entre l’esforç que posen els qui ataquen i la resistència dels qui l’oposen.
L’esforç aplicat per trumpistes i sionistes s’ha basat en eines aèries per assassinar població civil i dirigents i assolar territoris i construccions clau. Quant a la resistència oposada pels iranians, ha consistit a amagar-se, fugir del país (no pas enfrontar-se al Govern…), emprar eines de rebuig i atacar territoris en mans dels invasors o dels seus socis. Ara bé, no es tracta d’una sola via d’actuació: uns ataquen i els altres es defensen. Els qui ataquen poden esdevenir resistents al seu torn i viceversa. El gran perill és que aquesta situació es generalitzi, perquè implica una prolongació bèl·lica que no afavoreix ni als ciutadans del món ni als litigants —sí als fabricants d’armament—, encara que és el que sol ocórrer generalment.
És la guerra un acte aïllat, simultani o sobtat?
No se’n coneix cap cas en la història escrita de la humanitat. Ni l’aparició ni l’extensió son obra del moment. Certament, els contrincants que participen en un conflicte bèl·lic el jutgen d’acord amb el que viuen en el seu moment present i poques vegades tenen en compte per què i quan es va originar.
En el cas d’Iran, podem parlar de febrer del 2026 o de juny del 2025? Del triomf de la revolució dels aiatol·làs el 1979? Del colp d’estat estatunidenc i britànic el 1953 contra l’únic Govern democràtic de Pèrsia per a imposar el Xa com a ninot?
Així mateix, els motius que provocaren el colp d’estat del 1953 eren els mateixos que facilitaren la caiguda del Xa a mans dels aiatol·làs gràcies al suport estatunidenc? Els d’ara, controlats per sionistes i trumpistes, son els mateixos que els del 1979?
Sols els historiadors i els analistes ben documentats i amb intencionalitat objectiva poden fer un seguiment més segur dels orígens i l’evolució d’una guerra. I esperar que els qui tenen el poder en faciliten la seua comunicació veraç al públic general.
