Aquest article ha aparegut primer en: https://fundacionhugozarate.com/los-rothschild-y-el-hogar-nacional-njudio/
El sionisme que s’ha imposat a Israel és el messiànic i és tan radical que em recorda un «tumor» expandint-se radialment i anihilant totes les cèl·lules «sanes». No obstant això, ni ha tret ni traurà cap profit definitiu de la seva creixent agressivitat i, si no canvia de tarannà i aborda un procés de pau més efectiu i benvolent, l’Estat d’Israel podria durar menys del que hom suposa.
Quan i per què va començar la confrontació entre israelians i palestins
Sens dubte, no el 1948 com creu tanta gent, sinó el 1917, any en què el Govern britànic es va comprometre en la Declaració Balfour a facilitar l’establiment d’una «llar nacional» per als jueus residents a Palestina o que volguessin assentar-s’hi.
És convenient de recordar que no és el primer cop que el Govern britànic estableix una estructura política en alguna de les seves colònies o excolònies que ha acabat per provocar un greu conflicte. En ocasions, encara per resoldre o a punt d’esclatar novament.
En el cas que ens ocupa, Palestina era un territori pertanyent a l’Imperi Otomà, en plena crisi el 1917, com a conseqüència, en part, de la seva implicació en la Primera Guerra Mundial en el bàndol dels perdedors. Palestins eren fonamentalment els súbdits de l’Imperi Otomà, encara que també hi vivien algunes minories, com ara els jueus i d’altres comunitats.
Davant la molt previsible caiguda de l’Imperi Otomà, l’objectiu que va començar a considerar-se va consistir a convertir Palestina en un Estat independent gestionat pels seus habitants: els palestins. Amb tot i això, el projecte no es va resoldre així, perquè, quan els Estats occidentals que havien guanyat la guerra van començar a repartir-se les despulles de l’Imperi turc, la Lliga de les Nacions acabada de crear li va lliurar al Regne Unit un Manament obligant-lo a protegir els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, fos quina fos la seva raça i religió. Tanmateix, del 1918 al 1948, que és el temps que va durar aquell Manament, el Govern britànic va ser incapaç de conciliar la «llar nacional jueva» amb l’autogovern per als qui, des de sempre, havien habitat Palestina. Persones que no tenien per què cedir el seu territori a un projecte sionista que havia assumit l’Estat britànic sense haver-li preguntat a la població palestina que habitava la seva pròpia terra què li semblava el projecte.
La responsabilitat de la família Rothschild en el conflicte
En realitat, la Declaració Balfour va ser una lletra escrita el 2 de novembre del 1917 i enviada pel ministre britànic Arthur Balfour al baró Walter Rothschild, líder sionista britànic, expressant-li el seu supor a la ja esmentada «llar nacional jueva» a Palestina. Aquella lletra va segellar l’aliança entre el Govern britànic i el sionisme ideat pels Rothschild i va marcar l’nici del conflicte palestinoisraelià.
Punts clau de la relació Rothschild-Balfour van ser:
- Walter Rothschild va ser elegit representant de la comunitat jueva per a rebre aquesta promesa formal.
- La família Rothschild, sobretot membres com Edmond de Rothschild, ja havia estat finançant la colonització i la compra de terres a Palestina des de les darreries dels segle XIX.
- La Declaració Balfour buscava el suport de les comunitats jueves influents als EUA i a Rússia per a la causa britànica en la Primera Guerra Mundial.
- L’acord va oficialitzar el suport britànic al sionisme influint directament en la futura creació de l’Estat d’Israel.
Encara que la lletra va ser inicialment una missiva privada, es va convertir en un document fundacional que ha transformat la política del Pròxim Orient fins als nostres dies.
Per què va ser tan decisiva la influència dels Rothschild?
La família Rothschild és, potser, la més poderosa del món pel seu immens cabdal econòmic.
La branca britànica, fundada per Nathan Mayer Rothschild el 1798, va ser fonamental en el segle XIX com a finançadora de l’exèrcit britànic durant les guerres napoleòniques. Van acumular una immensa fortuna i un gran poder financer, consolidant-se com els banquers clau de la monarquia i dels successius governs del Regne Unit.
Els Rothschild i la Corona britànica
Nathan Mayer Rothschild va establir la firma N.M. Rothschild & Sons a Londres el 1810, convertint-se ràpidament en el major banquer del Regne Unit.
La família Rothschild va ser fonamental en el triomf britànic en la seva guerra contra Napoleó.
Durant el sigle XIX, els Rothschild van posseir la major fortuna privada del món, atorgant-los un enorme poder i influència en la societat i la política britàniques en particular i occidentals en general.
El seu poder financer a nivell mundial continua essent enorme; de fet, el seu impacte en la banca d’inversió britànica ha perdurat al llarg del temps i el seu control de gairebé tots els fons d’inversió mundials és ampliament conegut.
En resum, la branca britànica dels Rothschild va ser essencial en el supor a les finances públiques de la Corona britànica, establint-se com un dels pilars econòmics del país durant el segle XIX.
El Manament britànic a Palestina
Tots els intents britànics per crear l’Estat d’Israel van acabar en fracàs perquè mai no va saber proposar una solució acceptable per a tots dos bàndols. En la majoria dels casos, les solucions proposades no eren assumibles per a cap d’ambdós, ni en conjunt ni per separat.
El darrer intent el va realitzar el 1930, quan va declarar que ja havia creat una «llar nacional» per al pogle jueu, puix ja hi havia instal·lats 450.0oo jueus i s’havien adquirit moltes terres.
La seva imposició final va ser convertir Palestina en un Estat independent als deu anys i que els primers cinc anys els juevus no poguessin expandir-se. Amb tal prescripció només va aconseguir guanyar-se l’enemistat d’ambdós bàndols.
La següent qüestió que va plantejar va ser decidir si Palestina seguiria essent un Estat que allotjaria la població nadiua i a la immigració jueva o es dividiria en dos Estats.
Decisió de l’ONU després de la Segona Guerra Mundial
L’organisme, creat després del terrible conflicte bèl·lic que va assolar Europa, va assumir la segona solució, molt favorable als jueus: l’Estat jueu ocuparia una mica més del 56% de la terra, malgrat que la població àrab palestina gairebé duplicava a la jueva i el territori havia estat originàriament seu.
El moviment sionista va acceptar aquesta solució perquè havia treballat amb el Comitè Especial de l’ONU per a l’elaboració del pla.
Tanmateix, l’autèntic objectiu dels sionistes era ocupar tota la Palestina històrica, si bé havia de començar acceptant l’existència de l’Estat sionista tal com s’havia plantejat, la qual cosa, amb el temps, els donaria legitimitat per anar apoderant-se de tot el territori palestí.
Partició de Palestina i primeres conseqüències
La partició es va adoptar a l’Assemblea General de l’ONU el 29 de novembre del 1947, amb 33 vots a favor i 13 en contra. Gran Bretanya es va abstenir. La població palestina i els Estats àrabs veïns la van rebutjar, la qual cosa va donar una excusa als líders sionistes per a preparar una guerra l’objectiu de la qual era apoderar-se de tota la Palestina històrica.
En febrer del 1948, l’exèrcit sionista va començar la neteja ètnica de Palestina envaint aldees indefenses i expulsant totes les persones que hi vivien.
En acabar el Manament britànic el 15 de maig del 1948, Israel va decidir convertir-lo en el Dia de la Independència. Per la seva banda, Palestina el va instituir com el dolorós aniversari de la Nakba. En aquell moment, un quart de milió de palestins ja era refugiat.
El paper de la comunitat internacional
Sabia el que estava ocorrent, la qual cosa va plantejar dubtes sobre l’oportunitat de partir en dos Palestina.
El 19 de març del 1948, el delegat estatunidenc al Consell de Seguretat de l’ONU va demanar la suspensió del pla i que s’establís a Palestina temporalment una administració internacional fins que es trobés una solució més sostenible.
El lobby prosionista estatunidenc va entrar en pànic i va pressionar el president Truman, que va modificar la decisió i va donar suport a la partició i un Estat jueu. Els EUA va ser el primer país a reconèixer l’Estat d’Israel la nit del 14 de maig del 1948 i, a l’endemà, va esclatar la Guerra Àrab-Israeliana, un intent dels palestins per a deternir la conquista completa de la Palestina històrica.
Va ser en va: en juliol del 1949, Israel havia assumit el control d’un 78% del territori de l’antic Manament, Cisjordània i Jerusalem quedaven sota control jordà i la Franja de Gaza era ocupada per Egipte. 750.000 palestins àrabs van patir una neteja ètnica: la meitat de la població abans de la guerra.
Després dels Acords de l’Armistici del 1949, l’ONU va adoptar la responsabilitat de ser la principal negociadora de la pau entre Israel i la població palestina fins al 1952, però el Grup de Conciliació va ser incapaç d’aconseguir res, perquè Israel no va fer cap concessió.
