Aquest article ha sortit primer en: https://fundacionhugozarate.com/ayer-vencida-hoy-superpotencia/
Com neutralitzar aquesta guerra
És el que molts ens preguntem davant l’atac dels EUA i Israel a Iran i el Líban.
Des que tenim notícia sobre la història de la humanitat, no s’ha conegut cap guerra que hagi presentat una única solució, perquè no n’hi ha hagut ni una d’abstracta i, doncs, no s’ha pogut aportar cap solució abstracta. Així mateix, no hi ha hagut tampoc cap conflicte bèl·lic que s’hagi repetit de la mateixa manera al mateix lloc ni tampoc que hi hagi un moden que es pugui aplicar a dos conflictes diferents.
De què depèn la solució davant d’una guerra?
L’única constatació que tenim és que els precedents del conflicte permetin comprendre per què s’ha produït i esdevinguin, a més, una norma de les actuacions posteriors. Però, sobretot, depèn d’una sèrie d’actes successius de caràcter divers.
L’esquema podria aplicar-se a situacions de radicalització política. És el caso, per exemple, de la recrudescència dels feixismes en l’actualitat. Ajudaria analitzar i comprendre per què va ocórrer quan van aparèixer a les darreries del segle XIX i es van reproduir al final del primer terç del segle XX. En tots dos casos, no es va tractar de concepcions estructurades rígidament i que es repetissin en diferents períodes, sinó de realitats que responien a situacions determinades i que sobrepassaven qualsevol concepció prèvia.
Resulta, per tant, extremadament perillós aplicar fórmules o teoremes a fets bèl·lics en particular i polítics en general que depenguin de contextos emocionals.
Sols la prevenció pot evitar el desastre, cada cop més greu i generalitzat, com la situació que actualment vivim.
Per què no hi ha dues guerres iguals?
Els factors implicats en tota guerra son: les forces de combat amb què es compta, el país o països on té lloc —tenint en compte, a més, les característiques del seu territori—, la població que hi participa i els aliats de cada bàndol.
Per la seva banda, la naturalesa de la guerra depèn de la completa reunió de forces en el menor temps possible, la qual cosa no significa que el triomf sigui del primer que ho aconsegueixi.
La Xina, la superpotència actual, va ser un país vençut y humiliat
D’igual manera, el resultat d’una guerra no ha tingut fins ara un caràcter absolut, perquè un Estat vençut en un moment determinat pot considerar la seva derrota un mal passatger i trobar un remei o una sortida amb posterioritat.
La Xina és un excel·lent exemple al respecte. Paga la pena narrar la seva caiguda després d’haver estat l’Imperi més poderós, extens i ric de la Terra, perquè es tracta d’un cas bèl·lic prototípic quan a orígens, causes, evolució i final. Final relatiu fins a un cert punt, perquè ningú no hagués esperat que la Xina ressorgís de les seves cendres com ho ha fet. Seguirem, en aquesta ocasió, el relat del National Geographic.
L’u d’octubre del 1949, Mao Zedong proclamava a la Plaça de Tiananmén l’inici de la República Popular Xinesa, posant fi al «segle de la humiliació» —denominació dels intel·lectuals xinesos—, durant el qual la política interior i exterior de la Xina va estar subjecta als interessos de l’intervencionisme occidental i estranger.
Aquell període es va iniciar durant la primera guerra de l’opi, que va marcar el principi del final de l’Imperi a mans d’una petita nació occidental a més de vint-i-cinc mil quilòmetres de distància: el Regne Unit. El «gran dragó» xinès va ésser vençut gràcies als avanços tecnològics occidentals; de la seva decadència es van beneficiar també alguns països europeus i el Japó.
El consum d’opi es va propagar per certes regions xineses, com ara l’illa de Taiwan i algunes províncies costaneres, i va alarmar els governants locals, per la qual cosa, el 1729, es va publicar un edicte de l’emperador Yongzheng prohibint el seu consum arreu de l’Imperi. Tanmateix, el contraban de l’opi procedent d’ultramar va continuar i créixer durant tot el segle XVIII, encara que a petita escala.
Aquest contraban va crear un circuit comercial en què participaven mercaders europeus amb seu a Bengala i que arribaven a la Xina a través de la portuguesa Macau. Acabava a Cantó, el major port comercial xinès. Durant dècades, l’opi va arribar gràcies a l’aquiescència dels corruptes governadors locals de Cantó.
La situació va canviar dràsticament a inicis del segle XIX, quan el comerç de l’opi amb la Xina es va convertir en una prioritat comercial de l’Imperi britànic a través de la seva East India Company, que, després d’una sèrie de guerres contra l’Imperi francès, s’havia arruïnat i necessitava constants préstecs de la Corona per a mantenir-se.
La situació va empitjorar quan el poble britànic va començar a exigir més té procedent de la Xina i l’East India Company no tenia amb què neutralitzar l’equilibri comercial. Llavors, l’ambaixada britànica va arribar a Pequín el 1793 per a proposar-li a l’emperador Qianlong una apertura comercial. Li van oferir a canvi rellotges, telescopis i armes que l’emperador va menysprear com a «quincalles inútils».
Amb el pas de les dècades, van augmentar els problemes de l’East India Company per a introduir el seu opi, ja que hi havia altres competidors europeus. Va decidir llavors liberalitzar el sistema i abolir el seu monopoli sobre l’opi el 1834, raó per la qual l’augment d’aquella droga es va disparar a la Xina.
En pocs anys, l’East India Company va aconseguir revertir el desequilibri comercial amb l’Imperi Qing i fer-se amb la plata americana —extreta per l’Imperi espanyol durant els segles XVI i XVII— que havia acumulat la Xina en els seus intercanvis comercials durant segles.
Unit l’anterior a creixents problemes de corrupció política, es va generar una forta recessió econòmica que va obligar les autoritats xineses a invertir per a resoldre el problema de l’opi. El 1838, l’emperador Daoguang va enviar a Cantó a Lin Zexu, un funcionari incorruptible, per a explorar la situació i va quedar alarmat: el consum era immens i els comerciants britànics es negaven a lliurar les seves càrregues d’opi. Fins i tot Lin va demanar a la reina Victòria que en prohibís el comerç d’opi amb la Xina, però no va ser escoltat. Així doncs, Lin va haver de recórrer a la força: purgues, prohibicions, confiscacions i incendis d’opi.
Encara que es va presentar aquest fet com la causa de la guerra, no ho va ser en absolut. En realitat, els britànics mai no van voler una solució diplomàtica. El seu interès real era obligar a la Xina a obrir-se al comerç mundial i ser-ne ells els privilegiats. La tensió entre xinesos i britànics va créixer i desembocar en un xoc naval entre tots dos bàndols per la vende de subministraments. Successius enfrontaments van demostrar la superioritat tecnològica britànica; malgrat tot, no aconseguien tancar el conflicte.
El 1839, el Parlament britànic va enviar una expedició militar a la Xina pressionat per comerciants britànics i d’altres nacions occidentals. Els britànics exigien l’apertura dels ports xinesos, tracte comercial preferent i que els ciutadans britànics sols poguessin ser jutjats d’acord amb lleis britàniques.
Davant la negativa xinesa, els anglesos van retirar militars i diplomàtics, la qual cosa va fer creure als xinesos que se n’anaven; però el 1840 una flota britànica va arribar a la Xina i va atacar amb una fragata de ferro a vapor. Els xinesos sols comptaven amb joncs de fusta i, llavors, es va produir la primera gran derrota.
Després de successius enfrontaments, la Xina va acceptar un alto el foc el 1841: la superioritat tecnològica britànica era imbatible. Al llarg d’un període en què els britànics anaren prenent llocs estratègics, les autoritats xineses van haver de claudicar. La pau es va signar el 29 d’agost del 1842 i va suposar l’apertura comercial de la Xina a la resta del comerç internacional i la cessió d’importants places, com ara Hong Kong. L’Imperi britànic va ser la primera nació que va aconseguir un tracte comercial preferent amb la Xina, que va obrir les portes per a tractats preferents a altres nacions durant la segona guerra de l’opi.
El conflicte va esdevenir el màxim exemple de la superioritat tecnològica d’Occident davant de la Xina. Va confirmar la supremacia de l’Imperi britànic com a superpotència militar a escala global i va obrir una nova etapa en l’imperialisme occidental anomenat la «diplomàcia de les canoneres», per les seves poderoses naus de guerra.
En el relat que acaba aquí, hi ha alguns factors que recorden l’enfrontament entre potències com la israeliana ajudada pels EUA, davant un país mil·lenari com Iran.
Tornant a la Xina, la brutal humiliació de què va ser objecte per part d’Occident, sobretot de Gran Bretanya, no permetia suposar que acabés esdevenint, de nou, una superpotència. Sense oblidar la sàdica repressió que va patir sota el Japó d’entreguerres.
La paciència, la gestió intel·ligent de les relacions polítiques, l’observació del comportament dels altres, la recerca de noves combinacions, l’aprenentatge tecnològic i la saviesa comercial ancestral dels xinesos han estat factors fonamentals de la seva recuperació.
