Aquest article ha aparegut prèviament en la Revista Saó: https://revistasao.cat/creuar-el-riu-temptejant-les-pedres-proverbi-xines/
«Cherchez la femme»: el liti
El liti és una terra rara fonamental per a l’energia del segle XXI.
Fins no fa massa, els combustibles fòssils guanyaven la partida perquè ocupaven molt poc lloc, sobretot comparat amb les renovables. Ara, però, aquestes li fan la competència i el liti ha esdevingut un element fonamental de les bateries que alimenten els transports del segle XXI.
De fet, les grans corporacions i els governs tecnocràtics que les recolzen ja pensen a llarg termini: en dècades. I, sobretot, la Xina ja sabia que, a partir del 2025, el liti tindria un paper estratègic.
Tan important és ja el liti que ha aconseguit que les fonts energètiques es divideixin en blocs planetaris: el petroli, a Occident i Orient Pròxim; el liti, a Àsia, Amèrica del Sud (Xile, Argentina, Brasil) i el Japó. El liti també explica el desplaçament econòmic i polític cap a Àsia.
Fins no fa massa, les solucions tecnològiques japoneses eren excel·lents, però la Xina té mil milions de persones i s’ha llençat a la revolució de les noves energies. Hi és l’Estat el que les ha supervisades amb un nivell de transparència envejable i de regeneració de bateries que bé podria seguir la resta del món.
La Xina a l’avantguarda
Cal recordar que fa ja una bona pila de segles que la Xina va ésser la gran innovadora. De fet, va inventar el paper, la pólvora, la impremta i la brúixola.
Quan Xi Jinping va arribar al poder (2012), ja va dir que tenia com a objectiu central de la seva política la renovació del país, la qual cosa implicava recuperar la idea que els seus conciutadans havien estat uns originals pensadors.
D’acord amb aquesta tradició, la Xina actual, en solitari, fa les seves pròpies revolucions. Primer, va esdevenir la fàbrica del món. Ara, el plantejament d’una innovació significativa implicaria convertir-se en la base tecnològica del món.
Per tant, sembla que el mot «innovació», repetit sovint en els discursos dels dirigents comunistes xinesos com una mena de «mantra» ha resulta fructífer, perquè ho han aconseguit.
No oblidem tampoc que han introduït termes relacionats amb l’anterior. Un d’ells és el «medi ambient», vinculat a la contaminació. I, per tal d’evitar-la, calia centrar les investigacions en les «bateries», perquè es tracta d’innovacions que solucionen problemes mediambientals, puix que emmagatzemen electricitat produïda a partir de fonts renovables i la porten on es necessita.
La Xina innovadora sap que la investigació relacionada amb el liti és fonamental en tres de cada deu sectors estratègics que el país vol desenrotllar; per això, el seu pla «Made in China 2025» és comparable a la Iniciativa de la Franja i la Ruta.
Els actuals sectors estratègics xinesos son l’energia verda (que inclou els vehicles verds), l’equipament energètic i els nous materials.
Al país, la revolució elèctrica es va produir de manera gradual i va començar amb les bicicletes elèctriques, que ompliren el territori. De fet, les primeres —les de tota la vida— començaren a estendre’s sota l’era de Mao i van precedir les elèctriques…
Aquestes bicicletes arribaren amb bateries. Les primeres eren de plom-àcid i prou lentes. Les segones, de liti. L’èxit va ser multitudinari, perquè passaren de vendre 56.000 unitats el 1998 a més de 21 milions el 2008.
Al principi, tant amb bicicletes com amb cotxes, el transport del país depenia molt de l’estranger i, com a conseqüència, la balança comercial era força deficitària, la qual cosa va començar a preocupar els dirigents xinesos. Mentre els fabricants estrangers bavejaven de plaer pensant en un mercat de mil milions de conductors, els dirigents xinesos «van treure un conill del barret de copa alta»: després de prohibir durant dos anys la importació de vehicles, van acceptar que entressin, PERÒ sempre que es fabriquessin a la Xina i hi hagués accionistes xinesos…
El primer pas ja estava fet: aprenien de primera mà els secrets de la fabricació de vehicles i, ajudats per la IA, els avenços anaven com la seda (sense necessitat de la Ruta…).
El segon, va consistir a ajudar les fàbriques de vehicles nacionals amb fortes inversions procedents de l’Estat.
Havien aconseguit entrar de ple en la guerra comercial i els EUA1 van perdre els nervis.
Un altre objectiu era eliminar definitivament el 2025 els vehicles dependents del petroli. Ho han aconseguit.
Tornant als ajuts estatals, els sectors capitalistes mundials no poden entendre que a la Xina hi hagi empreses armamentistes de titularitat estatal que ara mateix estan fabricant VE2, de major èxit que les fàbriques privades.
Però no hi havia cap altra manera de fer-ho, perquè a la Xina costava trobar inversors privats; per això, com la fabricació de VE implica fortes inversions, el govern es va llençar de ple a ajudar-los.
No oblidem, tanmateix, que el sector xinès de l’automoció és l’habitual del capitalisme però amb característiques xineses. En primer lloc, quan el Partit detecta que cal desenvolupar un sector industrial per necessitats estratègiques a fi de resoldre desequilibris macroeconòmics, comença investigant mitjançant la incentivació. Un cop assolit el nivell, arriben les subvencions. I que consti que incloure un sector promocionat per l’Estat no és un mer càlcul econòmic.
El «somni xinès» no té res a veure amb el «somni americà»: el primer és col·lectiu i els executius han de tenir-lo molt en compte. Per això avancen tan ràpidament quan entren en un sector. El segon, ja sabem, és individual. Aquest avançament tecnològic ha tingut també una conseqüència positiva: ha reduït força la contaminació a les ciutats.
Amb tot, cal apuntar que el desenvolupament d’un nou sector energètic no ha trigat quatre dies. Ja en la dècada dels 1980, un grup de quatre físics xinesos van escriure al gran estadista xinès de llavors —Deng Xiaoping, considerat «l’arquitecte de la Xina moderna»— per oferir investigacions sobre tecnologies de doble ús, civil i militar. El genial estadista va mostrar un entusiasme que el va fer decidir-s’hi en dos dies.
Quant al lideratge del país en l’àmbit ecològic, tenien un plantejament que trigaria a arribar-hi 45 anys. La col·laboració mútua entre els diversos àmbits ha significat el seu triomf el 2016. Les inversions de l’Estat en la indústria del VE han estat impressionants i la dedicació dels implicats, en tots els nivells, també.
Aquest domini de la tecnologia en VE tenia dos objectius fonamentals afegits per al govern xinès: que baixés la contaminació i dependre cada cop menys del petroli.
Mentrestant, la resta del món ni se’n va adonar, del creixent èxit tecnològic xinès.
La indústria dels VE també es va adaptar a la tradició xinesa de distribuir per zones els experiments socials i econòmics amb potencial d’introduir grans canvis en la societat, la qual cosa té moltes connotacions positives.
En el fons, es tracta de seguir el lema de Deng Xiaoping que tan bé explica el triomf de la Xina d’avui: «creuar el riu temptejant les pedres». És a dir, introduir els canvis amb cautela i gradualment.
1Estats Units d’Amèrica.
2Vehicles elèctrics.
