Aquest article ha aparegut en castellà aquí: https://fundacionhugozarate.com/que-pague-el-que-mas-tenga/
He parlat sovint en els meus articles de «bilionaris», que ho son gràcies a les immenses fortunes que han acumulat. En particular, els gegants tecnològics propietaris de Facebook o Google, entre d’altres. Tanmateix, no es tracta d’emprenedors exemplars, sinó de personatges que han rebut substanciosos ajuts dels seus governs amb els diners dels nostres impostos.
Viuen allunyats de la realitat i potser ha arribat el moment de dir-ne «prou!» i d’obligar-los a descendir al costat de la resta de la humanitat. Corre una llegenda que posa en boca de Maria Antonieta, la darrera reina francesa, l’expressió «doncs, que mengin pastissos» quan li va preguntar a un cortesà per què estava tan enfurit el poble francès, i aquest i va respondre «perquè no tenen pa, majestat». La seva manca d’empatia la va dur a la guillotina.
Com aconseguir-ho?
El primer pas, saber quins son llurs defectes i llurs febleses. En el cas de Facebook, Instagram, X, Amazon o Google, desenvolupen una política que exprimeix l’atenció de llurs usuaris fins assecar llurs cervells, com fan els «narcos» amb els drogoaddictes o les companyies petrolieres amb els jaciments. Son màquines de manipulació que controlen el mercat. Per tant, cal «bombardejar» els seus objectius.
Un primer «torpede» seria crear plataformes ètiques alternatives que frenessin els seus excessos. En elles, podríem denunciar-los i avergonyir llurs treballadors, pel seu il·limitat cinisme, ja que declaren sense el més mínim indici de vergonya que sols organitzen la informació que nosaltres els fem arribar. Menteixen, perquè la venen a empreses que ens manipulen per mitjà de la publicitat i obtenen beneficis bilionaris. També saben que hi ha temes especialment atractius, els relacionats amb l’odi, i els desenvolupen per a beneficiar-se’n encara més.
Un segon «torpede» consistiria a educar la població llevant-los atractiu a les pantalles per tal de visitar-les menys.
Un tercer «torpede» està relacionat amb el paper dels Estats. Cal exigir als nostres representants polítics que elaboren una legislació que les freni, encara que resulti difícil d’aconseguir. Facebook, per exemple, ha invertit 52 milions de dòlars des del 2009 en lobbys per a evitar-ho. Amb tot, hi ha diverses vies per a aconseguir-ho.
La primera, obligar les companyies que controlen les xarxes socials a abolir llurs clàusules d’«irresponsabilitat», cosa que sí fan amb els editors.
La segona, imposar multes i penes de presó a monopolis i oligopolis si apliquen preus excessivament baixos per a enfonsar la competència o si son massa elevats quan ja no tenen competència. Cal aplicar preus que no discriminin els usuaris. En el cas d’Amazon, prohibit privilegiar els seus productes davant els d’altres venedors i obligar-lo a garantir un accés obert i igualitari a la competència.
La tercera, evitar que es creïn més monopolis i oligopolis.
La quarta, controlar els que ja existeixen limitant llur poder mitjançant la restricció de beneficis i el control ferri en àmbits com l’aigua, l’electricitat, els ferrocarrils, les empreses telefòniques… Com? Convertint-los en un servei universal.
La cinquena, que paguin més impostos els qui més guanyin. Les grans empreses tecnològiques paguen vora un 9% davant el 23% de les empreses tradicionals. Les lleis fiscals han quedat obsoletes i els governs han de canviar radicalment aquesta situació. Així mateix, prohibir actuacions egoistes com la dels Països Baixos, Irlanda o Luxemburg, que ofereixen condicions fiscals avantatjoses per a atreure la riquesa dels bilionaris. Si existeix una Comunitat Europea, la legislació ha de tractar per igual tots els seus ciutadans i les seves entitats. Més encara, exigir que, dins de cada país, protegeixi la ciutadania i no pas els seus explotadors. En cas contrari, denunciar l’Estat que no compleix, dur-lo davant els tribunals i que pagui.
La sisena, crear un impost de patrimoni equitatiu que carregui contra els més rics i salvi del naufragi les cada cop més explotades classes treballadora i mitja. Veiem el cas de l’habitatge: tots els governs del món saben que un impost progressivament més elevat per als qui tenen més habitatges i solars i molt baix per als qui viuen llogats o tenen un sol habitatge és l’única solució. En poc de temps, els grans tenedors amollarien les seves propietats i baixarien els preus. De la mateixa manera, els bancs que ens presten diners per a les hipoteques deixarien de sagnar-nos.
Per què ha ocorregut?
Perquè el neoliberalisme que va començar a imposar-se a partir dels primers 1970 ho va facilitar. Els ho deguem a personatges com Ronald Reagan als EEUU i Margaret Thatcher a Gran Bretanya, «titelles» dels qui realment manen. En l’actualitat, Trump, que té molt poc d’emprenedor i molt de depredador, és el fantotxe dels «qui tallen el bacallà», encara que ell també obté beneficis personals i familiars.
El neoliberalisme va dur dues «epidèmies afegides»: que l’únic que importa és la felicitat dels particulars — els sona allò de la cerveseta d’Ayuso, la presidenta de la Comunitat Autònoma madrilenya? — i que l’únic objectiu de les empreses és guanyar diners, no pas fer créixer ni consolidar el benestar social.
Beneficis per al poble si paguen els qui més tenen
Primer, potencia la consolidació de les classes mitja i treballadora. Segon, enforteix la democràcia i l’estat de benestar. Tercer, afebleix els feixismes.
És tan efectiu que els molt rics li veuen les orelles al llop i intenten convèncer la ciutadania que el recaptador d’impostos, encara que primer va a per ells, el seu veritable objectiu som nosaltres. Ho ha fet fins a dir-ne prou el senyor Elon Musk, però és fals. Tanmateix, les classes mitja i treballadora s’ho han cregut…
Amb tot, resulta sorprenent que la premsa, fins i tot la més progressista —paraula amb trampa—, reitera fins esgotar-nos que és impossible controlar la riquesa dels més rics per tal que paguin impostos. Ha baixat molt el nivell informatiu i professional dels periodistes actuals.
Quant han de pagar els més rics
El 2021, 136 països de l’OCDE signaren un pacte que establia un impost mínim global del 15% que fes la vida més difícil als evasors fiscals. En 10 anys, es recaptaran 150.000 milions de dòlars.
L’economista Thomas Piketty, expert en l’estudi de la desigualtat econòmica, li va contar al periòdic «El País» que aquesta decisió presentava dos problemes. El primer, que la quota era molt baixa per a les empreses que més beneficis obtenien, mentre que les petites i mitjanes en pagaven entre un 30% y un 40%, i això era radicalment injust. El segon, que els països que acullen a les grans empreses son les que més riquesa impositiva acumulen, la qual cosa es injusta també. Ambdós problemes se solucionarien si la riquesa es distribuís de manera proporcional a la població. Així s’aconseguirien deu vegades més diners i s’enfortirien una sanitat, una educació i unes infraestructures millors i més igualitàries.
Estem vivint una situació pre-revolucionària com l’anterior a la Revolució Francesa: el deute públic augmenta perquè els més rics no paguen o en paguen molt poc i nosaltres cada cop paguem més i en tenim menys. Abans no pagava la noblesa; ara, els bilionaris.
