Aquest article apareix publicat en primer lloc en CORPORACIÓN SUR, una revista sud-americana d’àmbit continental: https://www.sur.org.co/un-suizo-valiente/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=un-suizo-valiente
Com ha dit Jon Halliday, Suïssa és un Estat mercenari internacional, al servei del militarisme feudal primer i del capitalisme mundial després.
Crític amb els poders fàctics
Jean Ziegler, amb un llarg recorregut vital —ja ha entrat en els noranta—, ha adquirit mala fama entre els poderosos.
Ha escrit més de 30 llibres, ha estat 30 anys al Parlament i s’ha passat la vida acusant Suïssa i el seu desmesurat influx sobre la resta del món.
Viatjar per tot el planeta des de ben aviat el va posar en contra del sistema capitalista, marcat per imperialisme i racisme. En va tenir prou en constatar el genocidi del rei belga Leopold II al Congo, la massacre de la França colonial a Algèria i el Xipre annexionat pels britànics.
Va verificar que Suïssa fixava els preus especulatius en mercats de productes força allunyats d’allí. No importava la fam que aquelles especulacions suposessin per a grans masses de població. També va comprovar que els lladres d’immenses fortunes de països amb poca o nul·la democràcia, dipositaven els seus robatoris en caixes cuirassades suïsses, els administradors de les quals, els bancs, se sentien orgullosos de separar la sang dels diners. Com a guarida del món, el benestar del poble suís depèn en part de la mort, la guerra i la fam en aquells països.
Per què se’n va passar de conservador a esquerrà?
Encara que va ésser conservador al principi, com la seva família, aviat va començar a veure «coses rares».
Va estudiar Dret a Berna, però li interessava més la Sociologia, així que va marxar a París a estudiar-ne, on va entrar en contacte amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, els quals el van iniciar en el marxisme i el van informar sobre la carnisseria que França estava provocant a Algèria. També va conèixer el jesuïta Michel Riquet, heroi de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i gran protector dels pobres. Com a conseqüència, va trencar amb la burgesia i el protestantisme.
Va ésser expulsat de França en enfrontar-se a l’actuació colonial francesa a Algèria. En tornar a Suïssa, va començar a treballar en Dret Corporatiu, però l’odiava, i es va traslladar a estudiar Sociologia a la Universitat de Columbia. No va durar massa, perquè no se sentia a gust a Nova York.
Després d’enviar moltes sol·licituds de treball, un periòdic cubà li va donar feina com a col·laborador i, el 1961, va treballar com a traductor de francès per a un funcionari britànic en missió al Congo. El país acabava d’independitzar-se, però Bèlgica i els EUA van donar suport a un colp d’estat que va acabar amb el president elegit democràticament —Patrice Lumumba— a mans de l’assassí, lladre, anticomunista fanàtic i megalòman Mobut Sese Seko, l’únic objectiu del qual era enriquir-se. Quan Ziegler va saber que aquest genocida havia desviat importants sumes de diners a diferents bancs suïssos, allò polític esdevingué personal: mentre els nens congolesos es morien de fam, els oligarques suïssos rebien amb els braços oberts l’assassí.
Dos anys més tard, va conèixer el Che Guevara. Va estar al seu servei i al d’un grup cubà durant dues setmanes. Li va demanar que el deixessin anar amb ells per a fer la revolució, però el Che li va dir que feia més paper en les revolucions dins de Suïssa que no pas en els països revolucionaris, i Ziegler va estar d’acord en què el seu país tenia alguna cosa molt útil per al capitalisme. En efecte, els seus poders econòmics intervenen discretament en un entramat financer i multinacional que manté els països pobres depenent dels béns, l’armament i els diners occidentals. Disfressen les seves pràctiques financeres de respectables, serioses i neutrals per a evitar sospites, però és el comerç mercenari de tota la vida.
Demandes milionàries
Segons Ziegler, Suissa és la còmplice del capitalisme i culpa el calvinisme d’amagar, blanquejar i mimar la riquesa procedent d’arreu del món. Des del segle XVI, els diners tenen un caràcter «diví» a Suïssa: tenir-ne, acceptar-los, comptabilitzar-los, acumular-los, especular amb ells i treure’ls rendiment es considera una activitat magnífica i lloable.
Riquesa en mans d’entitats bancàries i empreses farmacèutiques, agrupacions comercials i multinacionals suïsses, de tot el país, involucrades en el tràfic de drogues i l’abús dels drets humans.
Pocs remordiments manifesten davant els maletins que els arriben amb diners procedents de Portugal o de la República Dominicana, agències immobiliàries que troben discrets habitatges a la vora dels llacs suïssos per a xeics àrabs i coronels de Guatemala i empreses subsidiàries —de Dow Chemical i Honeywell, per exemple— per a supervisar vendes de napalm i mines explosives terrestres.
De la famosa «neutralitat» política diu que és un excel·lent dividend per a generar més ingressos encara i crear espais segurs. Suïssa no és un Estat-nació, sinó una associació defensiva-delictiva.
Segons ell, es tracta d’una democràcia ultrapopulista basada en referèndums. Tanmateix, el Govern helvètic depèn exclusivament del capital i la seva estructura política és escandalosament flexible, encara que els suïssos compten amb «tanques» totalment infranquejables.
Les denúncies li han ocasionat demandes milionàries que l’han arruïnat.
Els qui no paguen impostos per a mantenir el benestar social
Suïssa diu que va rebaixar impostos —como s’esdevé en tots els paradisos fiscals— per a atreure negocis. Menteix: ho va fer quan països més democràtics, com França i Alemanya, van pujar impostos als més rics. Luxemburg no va trigar a imitar-la. Però no sols s’enfrontaven així a països democràtics, sinó que també atiaven els cantons suïssos entre ells per a fer millors ofertes.
El 1934, el país assegura que va instaurar les lleis del secret bancari per a protegir els possibles perseguits estrangers en països com Alemanya. Fals. Va ocórrer després d’un gran escàndol. El 1932, la policia francesa va rebre una delació que hi havia una reunió secreta en un pis als Camps Elisis entre un banc de Basilea i membres de l’alta societat francesa per a oferir-los assessoria fiscal. Hi havia més de 2000 clients francesos contraris a pagar impostos: bisbes, generals, editors de periòdics, senadors, un ministre, la muller d’un famós perfumista i Armand Peugeot. La seva riquesa conjunta equivalia a la cinquena part del PIB suís. Per a evitar problemes en el futur, el Parlament suís va convertir en delicte federal la revelació del nom del propietari d’un compte numerat. Així mateix, l’evasió d’impostos en el país no és un delicte penal sinó civil.
Suïssa es converteix en un «forat negre»
De la globalització i la regulació des d’aleshores: efectiu, or, bons i altres valors van entrar en estampida.
Al llarg de la Segona Guerra Mundial, el vincle entre banquers suïssos i nacionalsocialistes alemanys va ésser intens i íntim. La «guardiola» personal i política de Hitler era a Suïssa, que també va funcionar com a caixa forta del Tercer Reich. Una Suïssa molt diferent d’aquella que va ésser refugi, a partir del segle XVI, de protestants, comunistes, anarquistes i antibel·licistes durant la Primera Guerra Mundial. Amb tot, l’opinió del poble suís pel que fa al Tercer Reich és molt negativa.
En resum, un país de sols 42.000 km2 i una població inferior a deu milions d’habitants és un poderosíssim centre extraterritorial que gestiona el 27% de les fortunes mundials deslocalitzades.
I no serveix que els poders fàctics diguin que ja no és un paradís fiscal, perquè la «matèria primera» de Suïssa son els diners, majoritàriament estrangers.
Ziegler ja no està sol
Ho denuncia tot i li han retirat la immunitat parlamentària, per la qual cosa ha de pagar encara més demandes judicials. Però ja no està sol: l’acompanyen activistes polítics i periodistes que reben la protecció del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació.
Gràcies a persones como Ziegler, s’ha incidit en el debat públic, la justícia, l’equitat, la desigualtat i els refugiats.
1Aquest article pren com a referència el llibre d’Atossa Araxia Abrahamian, On s’amaguen els diners.
