Aquest post prové del següent article:
Estan per tot arreu i poden anomenar-se també ports lliures, zones de comerç exterior, àrees de comerç lliure, zones econòmiques lliures… Es tracta de «territoris» destinats i habilitats per a uns usos específics que acostumen ubicar-se prop d’aeroports, ports marítims i fronteres. Emmagatzemen béns que no paguen aranzels duaners ni imposts al país on s’ubiquen i consisteixen en edificis o recintes industrials aïllats o barris sencers amb blocs d’oficines.
Hi ha ports francs de formes, dimensions i configuracions molt variades que es regeixen d’acord amb una normativa força beneficiosa per als ultrarics, que és diferent de la normativa general del país on s’assenten, i se situen al l’interior d’un mur virtual que les separa de l’exterior.
Els primers van sorgir a Itàlia per a emmagatzemar els mercaders llurs productes peribles durant un curt període de temps abans d’embarcar de nou sense necessitat de complimentar embolicats tràmits. D’aquest emmagatzematge es beneficiaven els Governs on es produïen a canvi de normes poc rígides.
El primer es va establir al port toscà de Liorna a finals del segle XVI, com a conseqüència de l’aparició d’Estats territorials dotats de fronteres, lleis i jerarquies pròpies. A partir del segle XVII, va ser l’Imperi holandès el que els va engegar per tal d’afeblir els seus rivals i arrabassar-los el comerç al Mediterrani. Gran Bretanya els va desenvolupar durant la primera meitat del segle XIX a Singapur, Shanghai i Hong Kong mitjançant l’ocupació dels seus sòls per la força. Ginebra els va obrir a finals del segle XIX per a emmagatzemar gra, però aviat va afegir-hi lingots d’or en èpoques de crisi, subministraments humanitaris durant les guerres i, en l’actualitat, el lucre de l’1% mundial més ric, afavorint així, encara més, les desigualtats.
«El monarca dels objectes d’art dels ports francs»
És Yves Bouvier, conegut per haver amagat als ports francs alguns dels quadres més belles de la història. Possiblement, els seus autors moririen de tristesa si haguessin sabut que acabarien així i que no podria admirar-los el públic.
D’entre tots els ports francs del món, Ginebra posseeix un dels que que més atreu els rics per la seva discreció, perquè moltes de les obres d’art que s’hi tanquen han estat robades, a més de consistir en un negoci força lucratiu.
Yves Bouvier —expert del transport, maneig i emmagatzematge d’obres d’art— es va beneficiar de l’acumulació progressiva de fons a Suïssa, de la creixent mà dura en relació amb el secret bancari suís i de l’increment exponencial de les vendes i els preus de les obres d’art més cares del mercat per haver-se convertit en una inversió més segura que les accions, els bons o les propietats immobiliàries després de la crisi del 2008.
Així mateix, aquells propietaris d’indústries reprovables com la mineria il·lícita, destinen les seves ingents quantitats de diners en pintures força valuoses que pocs hi veuen, perquè les converteixen en un actiu que hom guarda anònimament i que pot pagar-se en efectiu conservant el seu valor.
De fet, les transaccions al món de l’art son una part diminuta del volum del mercat i, tanmateix, el seu valor és desproporcionat, raó per la qual els guanys poden acabar essent extraordinaris. Per tot això, estan molt protegides i assegurades al millor espai: un port franc.
Tant els operadors dels ports francs com els especuladors es retroalimenten, perquè, com més obres d’art hi ha en un port franc, més embolicat es torna el mercat, més disparada l’especulació i més obres arriben al port lliure. A més a més, les regulacions internacionals de transparència que forcen bancs, fons o altres institucions financeres a compartir les dades dels seus clients no son d’aplicació als magatzems i dipòsits.
El Parlament Eurpeu va suggerir que obres d’art, gemmes, antiguitats, vins i pagarés bancaris havien de cenyir-se a la mateixa regulació bancària que els titulars de comptes ocults. Tantametix, no s’ha aconseguit i els ports francs formen part d’un sistema d’evasió fiscal complex, integrat i en evolució permanent. Per això, com les lleis afavoreixen els rics, no necessiten transgredir-les.
I Bouvier va dicidir erigir ports francs arreu del món…
Singapur
Com Suïssa, es va enriquir a partir de gairebé res en fer-se indispensable per al capital global. Es va donar a conèixer com a port franc dels britànics, que s’hi van establir per a minar la desmesurada hegemonia dels holandesos als ports indonesis, ja que controlaven les xarxes comercials del sud-est asiàtic.
La colònia va facilitar el desenvolupament de l’empresa privada sense restriccions impositives i amb inversions de recursos públics mínimes.
Ports com Singapur o els del Carib beneficiaven les potències imperials perquè facilitaven el pluralisme i la lliure circulació de béns, per conciliar així nacionalisme i globalització.
Singapur va esdevenir un dels ports internacionals més cobdiciats per fer negocis per la seva escassa corrupció, regulació poc estricta, impostos baixos i adhesió a l’«imperi de la llei».
La seva situació va millorar encara més quan, en el segle XXI, Suïssa va endurir la seva normativa bancària. Singapur es va acomodar llavors als bancs internacionals que volien treballar sota una jurisdicció més amigable i protectora del secret. El 2009, la suma total d’actius que gestionaven arribava als 900.000 milions de dòlars, la major d’Àsia, i va esdevenir una Suïssa en miniatura.
Pel que fa al comerç d’objectes artístics aconseguits de manera il·lícita, Suïssa ho va prohibir en signar la Convenció del 1970 de la Unesco. Singapur, no pas.
En aquesta illa-Estat, sols cal un codi que indiqui la naturalesa de l’objecte. No s’especifiquen ni el valor ni el propietari, no hi ha inventari, tots els detalls son confidencials. A canvi, el Consell Nacional de les Arts i la Junta Nacional del Patrimoni tenen una participació d’un 5%.
L’edifici on es guarden aquests tresors sembla una fortalesa militar. Es va inaugurar el 2010, està al costat de l’aeroport internacional i té molta cura dels mercats de l’art xinès, indi, malai, indonesi, japonès i coreà.
Luxemburg
Bouvier també va comerciar amb objectes d’art en aquest petitíssim Estat. Des dels anys trenta del segle passat, ja era el «bagul» preferit pels fons d’inversió i els petits clients que no volien pagar impostos. El cos legislatiu luxemburguès els fa les coses fàcils a les grans corporacions i als ultrarics.
Tanmateix, encara que havia d’acatar les normes de transparència establertes per la Unió Europea, no li va impedir a Bouvier aconseguir propietats immobiliàries al costat de l’aeroport internacional i que el banc central del país traslladés les seves reserves d’or del Banc d’Anglaterra al nou dipòsit.
Avui és un dels punts de guarda dels ultrarics del món.
Bouvier ha aconseguir crear una xarxa d’«Estats» (Ginebra, Singapur i Luxemburg) dins dels Estats, amb «microjurisdiccions» per a multimilionaris.
La ficció ginebrina
«Hi havia una vegada un espai situat a Ginebra que no pertany a Ginebra, d’un espai a Suïssa que no pertany a Suïssa, on el temps es deté de forma selectiva».
Per als objectes de valor elevat és un lloc «franc» que les persones normals no poden «franquejar». En resum: un «cosmos» fictici regit per normes fictícies; un constructo que fa ressaltar molts altres constructos.
Tanmateix, les ficciones es tornen perilloses quan la gent les considera certes. En el cas d’un port franc, és una ficció que deriva d’una altra major associada a fronteres, tanques i fites, i que es fixa mitjançant una ficció legal que deixa al descobert la patologia de la llie, ja que l’organisme sols revela la seva complexitat en cas de malaltia2.
1 Basat en les investigaciones i els llibres de la periodista suís-iranià-canadenc Atossa Araxia Abrahamian.
2 Reflexions del jurista estatunidenc Lon Fuller a Illinois Law Review (1930), qui considerava que la personificació corporativa és l’exemple més estés de ficció legals als EUA, perquè les corporacions no son persones, però gaudeixen de la condició de «persones» en la vida política i als tribunals de justícia.