Aquest post ha aparegut bans a:
https://fundacionhugozarate.com/necesitamos-una-izquierda-renovada/
Partits d’esquerra «light»
Donades les actuacions i actituds dels partits d’esquerra tradicionals en els darrers anys, és difícil que es renoven amb èxit quan entrin a formar part de coalicions amb altres grups i forces socials més progressistes que ells.
Recordem, a més a més, que els partits d’esquerres tradicionals no són homogenis i tenen una ala més avançada, que acostuma ser «boicotejada» enèrgicament per la resta del partit al qual pertanyen. És el que els va ocórrer a Jeremy Corbyn, líder en el seu moment del Partit Laborista britànic per una aclaparadora majoria, i a Bernie Sanders, representant d’una política socialista més autèntica dins del Partit Demòcrata dels Estats Units d’Amèrica (EUA).
Tanmateix, fins ara, han estat incapaços de cimentar una coalició amb col·lectius d’una esquerra renovada, sorgida gràcies a l’energia desplegada per moviments de protesta massius com la «Primavera àrab» (2010 – 2011), el moviment «Occupy Wall Street» als EUA o el «15M» a Espanya.
El taló d’Aquiles dels moviments de protesta massius
A pesar que han guanyat batalles polítiques sense eleccions ni legislació, necessiten organitzar-se en sindicats i partits que lluiten en l’àmbit polític i en tribunals locals i internacionals. Els agradi o no, han d’estructurar-se tal com fan els partits i els sindicats clàssics, la qual cosa no els ha d’impedir criticar la corrupció que es mou al seu si i lluitar per erradicar-la.
No és suficient que posseeixin un immens cabdal d’energia, que aprenguin a organitzar-se i que siguin molt eficaços per a canviar el model polític imperant fins ara. Prest o tard, hauran d’enfrontar-se-li i també als poders fàctics que el nodreixen, i que, dissortadament, reben el suport d’unes masses de població que s’apunten a un populisme que admira l’astúcia dels seus polítics més corruptes.
Sortosament, no tots els col·lectius pensen així. Encara hi ha gent que s’enfronta als poders establerts. Ho estem veient als campaments a favor dels palestins arreu del món i, ara mateix, a Espanya, davant la crisi de l’habitatge. Per desgràcia, hi ha encara massa gent que se sent impotent perquè els costa controlar la situació en veure que els mitjans de comunicació estan al servei de les elits polítiques i econòmiques, defenen el capitalisme i menyspreen una ciutadania a la qual consideren poc qualificada per a atenir una opinió sòlida.
Però no sols els mitjans de comunicació donen suport al capitalisme. També els sistemes educatius «institucionalizats» impedeixen que la majoria de l’alumnat desenvolupi un sentit crític, perquè els manquen escoles amb els suficients recursos per a proporcionar una instrucció adequada.
Malgrat una realitat tan amarga, no hem de deixar de confiar en nosaltres mateixos: en la nostra capacitat per a oferir alternatives que revolucionen una estructura política caduca. És el que estan fent les generacions progressistes més joves, que ja no s’acomplexen davant l’esquerra tradicional.
Una possible solució és cimentar una esquerra que s’aliï davant els nous reptes que vagin sorgint, tant a nivell mundial com local. I aquesta aliança ha de respectar l’existència de polítiques que no siguin exclusivament laiques.
El taló d’Aquiles de l’esquerra clàssica
És la seva actitud davant les polítiques identitàries o d’afiliació grupal —grups religiosos i etnoculturals sobretot—, que impedeixen la creació d’una aliança sòlida i eficient.
L’esquerra tradicional menysprea els components d’aquests grups i els marginalitza. Generalment, es tracta de grups ètnics que deixen de banda les fronteres que nosaltres hem erigit i que valoren els altres com a persones, sense importar d’on vinguin. És un àmbit de caràcter global que l’esquerra tradicional ha d’acceptar i respectar.
De fet, l’esquerra occidental clàssica es nega a considerar l’afiliació tribal, sectària o de qualsevol tipus perquè creu que s’oposa a una societat més justa. Per a ella, sols compta la classe social per a aconseguir la justícia social i es nega a analitzar quin paper progressista i renovador poden tenir els grups identitaris.
Amb tot, la part del món que no és Occident, respecta les identitats col·lectives. en efecte, les organitzacions de drets humans pertanyents al Sud global critiquen els tribunals de drets humans perquè prioritzen els drets individuals i obvien la violació de drets col·lectius, fins i tot la duta a terme per Occident.
Certament, tant els drets individuals com els col·lectius haurien de ser igualment sagrats, però les «societats blanques» del Nord global no es consideren un grup etnocultural més i afirmen que la resta del món està retrassada en relació amb elles perquè mantenen identitats col·lectives etnoculturals i religioses que s’organitzen d’una forma que no accepten.
Tanmateix, la realitat actual és una altra…
Des de mitjans del segle XX, la migració de persones des del Sud global cap al Nord global no ha fet més que créixer com a conseqüència de les polítiques econòmiques neocolonialistes del Nord primer i les catàstrofes d’origen humà i naturals després. El resultat ha estat l’aparició d’un món més multiètnic, multicultural i divers.
La falsa frontera entre el que li importa a la gent al món àrab, Àfrica, Sud-Amèrica i Àsia per una banda i el que li importa a la gent originària del Nord global per l’altra ha perdut totalment la seva rellevància. Sols hi ha una constatació: l’existència de grups de persones que comparteixen una història, un llegat i una cultura específics i que els concedeixen una identitat compartida.
Fins a la Primera Guerra Mundial, en la major part del Sud global, aquestes identitats eren flexibles i proporcionaven una sensació de pertinença i seguretat que no impedien el desenvolupament dels drets humans col·lectius i individuals.
Si l’esquerra clàssica vol renovar-se, haurà de prestar molta atenció a aquestes identitats i de com son d’importants per a aquelles persones que migren que la raó que sigui. Sí, la unitat ha de basar-se en els interessos econòmics compartits, en la defensa de la classe treballadora, però respectant també l’existència de col·lectivitats que tan importants son per als qui en formen part.
Així doncs, haurà d’anular-se el paternalisme de l’esquerra clàssica laica i respectar l’existència de grups d’esquerra que puguin tenir una religió i una tradició que, per la seva banda, sí que acata la importància de la lluita de classes. L’antropologia no deixa de recordar-nos que la gent sent afeccions importants i racionals envers les seves tradicions.
Haurem de començar a admetre que sols triomfarà una coalició que atregui grups etnoculturals que també estiguin a l’esquerra.
El creixent aïllacionisme dels EUA és positiu per a aquesta esquerra renovada
Perquè crea un buit que poden omplir els Estats del Sud global i els països occidentals.
1 El present article es basa en els escrits d’Ilan Pappé.
