Aquest article ha aparegut, en primer lloc, en la revista sud-americana “Corporación Sur”: https://www.sur.org.co/asi-en-la-guerra-como-en-la-paz/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=asi-en-la-guerra-como-en-la-paz
Quin és el paper dels gestors d’una guerra?
Fixar els límits de l’esforç o l’atac i de la resistència, que acostumen basar-se en les dades que van rebent i en les lleis de la probabilitat. Cada contrincant analitza la situació en què creu que es troba el seu oponent a partir de la seva pròpia perspectiva i, en conseqüència, determina les línies de conducta a seguir. Amb tot i això, pot donar-se el cas que sorgeixin circumstàncies accidentals que alterin projectes i conductes llargament madurats.
La neu russa va detenir en els segles XIX i XX a dos invasors suposadament ben preparats: Napoleó en el primer cas i Hitler en el segon.
Quina és la finalitat d’una acció bèl·lica?
La que recupera protagonisme quan els diferents actors consideren que l’acció bèl·lica ja no pot donar més de si.
En una primera etapa, l’atac per una banda i la resistència per l’altra son les dues accions que porten la iniciativa, encara que l’atacant pot trobar-se també en una situació en la qual hagi de defensar-se i el que ha estat atacat passi a l’ofensiva.
En el cas de l’actual conflicte d’Israel i els EUA contra Iran, la primera fase va consistir en un inici de negociacions entre els EUA i Iran en la ciutat suïssa de Ginebra. Certament, semblava que no s’arribaria un atac com el que es va iniciar el passat 28 de febrer i que ja hem començat a patir tots, encara que uns molt més que no pas altres. Hom confiava en una solució política; tanmateix, els EUA ja havien començat a “moure fitxa” en enviar un contingent d’atac a la zona i Israel, a la callada, estava organitzant-se per a focalitzar els seus esforços al Líban. Al principi, va atacar Iran al costat dels EUA, però quan aquest va assumir tota l’envestida, es va centrar en el Líban, perquè era el seu autèntic objectiu. Per tant, unes hores abans de tornar a reunir-se en Ginebra, els EUA ja havia llençat les seves armes ofensives sobre territori iranià.
Pot haver-hi més d’una finalitat política?
Sí; i també hi ha algunes finalitats polítiques que en formen part d’altres d’àmbit més general, sobretot pel que fa a l’econòmic. Que el petroli i el gas iranians son claus en el conflicte, ningú no ho dubta. Ara bé, hi ha una única motivació econòmica? Sens dubte, la neutralització del petroli iranià augmenta el valor del nord-americà i, doncs, el seu preu; aconsegueix així frenar una recessió que amenaça greument l’estabilitat econòmica dels EUA com a conseqüència de l’erràtica política del seu darrer president, Donald Trump.
A més a més, la Xina és el millor client del petroli iranià, com ho era el veneçolà, i els EUA té dos objectius en aquest sentit. Per una banda, treure-li energia a l’única superpotència que no el deixa de petja i afeblir, precisament per això, la seva supremacia.
Quant a Israel, crec que el seu objectiu prioritari és l’extensió del «Gran Israel», com estem constatant per la seva actuació al Líban, i el fre d’aquells grups i països que puguin impedir les seves aspiracions. És el que ha estat fent en les darreres dècades: afeblir al màxim aquells països que s’oposaven al seu expansionisme i els que oferien als grups proiranians residència al seu territori.
Així mateix, s’ha comprovat que una finalitat política determinada desenvolupada en diferents països pot donar lloc a solucions diferents. Segons els EUA, el seu atac a Iraq als inicis del segle XXI i ara a Iran és conseqüència de la possessió d’armes de destrucció massiva. En el primer cas, fa molt de temps que sabem que va ser una mentida que van propalar el president Bush fill dels EUA, el president britànic Blair i el president espanyol Aznar. Per cert, l’avi del segon George Bush president va ser qui va facilitar el seu petroli a Hitler durant la Segona Guerra Mundial, fins i tot quan els EUA ja havien entrat en la guerra com a conseqüència de l’atat de què van ser objecte pel Japó a Pearl Harbor. Quant a Iran, se sap ja que, en aquests moments, és impossible que puguin fabricar armes nuclears, segons han constatat els qui han inspeccionat el país.
D’igual manera, s’ha donat el cas que, en dos pobles pertanyents a Estats diferents, ha concorregut tal cúmul de contactes i hostilitats que una fricció política en aparença insignificant ha acabat esdevenint una autèntica explosió sense control. Fins i tot podríem parlar del rol que juguen Estats externs als quals s’oposen per a provocar precisament aquesta situació. És precisament el que va fer Alemanya en provocar els greus conflictes i genocides que esclataren a l’antiga Iugoslàvia.
Amb tot i això, ha de quedar clar que la combinació de conflicte bèl·lic i finalitat política no tenen per què estar en equilibri i que, al final, la solució pot decantar-se per un factor o un altre depenent de les circumstàncies.
Així en la guerra com en la pau
Encara que dos bàndols decideixin entrar en guerra impulsats per una causa hostil, aquesta pot perdre ímpetu si apareix un factor que s’inclini per la pau per ser un acte més favorable als interessos de tots dos bàndols.
En aquesta situació, el paper dels especialistes és fonamental perquè, de la seva anàlisi depèn que es decantin per la pau, bé sigui definitivament, bé per acumular més poder i iniciar o reiniciar l’atac.
En qualsevol cas, un dels motius pels quals triomfa l’equilibri que anomenem pau és la suspensió de l’acció bèl·lica, si bé a l’espera d’un moment més favorable per a atacar en alguns casos. No obstant això, tampoc no son desdenyables contextos contraris a l’anterior. Per exemple que hi hagi en marxa un conflicte bèl·lic, però que, en un moment determinat, s’inicie un procés paral·lel de pau. O bé que un dels litigants iniciï un procés de pau amb un oponent però que continuï la guerra amb un altre oponent que és aliat de l’anterior. És el que va fer el Japó quan va entrar en contacte amb Stalin per a iniciar converses de pau sense intenció d’aturar la guerra contra els EUA, els qual, per temor a no aconseguir els mateixos avantatges que semblava que tindrien els soviètics, llençaren les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.
En ocasions, una defensa pot ser tan superior a un atac que acabi provocant la suspensió d’atacs successius. En certa manera, és el que va ocórrer al Vietnam, on el tan lloat exèrcit estatunidencs no va poder guanyar la guerra perquè les guerrilles comunistes vietnamites actuaren de manera combinada mitjançant actes de defensa i atac.
Finalment, una altra opció més és que una acció bèl·lica se suspengui perquè el bàndol atacant descobreixi que el seu coneixement dels fets no sigui ni perfecte ni prou complet o bé les coses evolucionin de tal manera que sigui preferible retirar-se, com va ocórrer a Afganistan.
Actua la guerra com un joc d’atzar?
Si analitzem els conflictes bèl·lics de manera objectiva, constatarem que el càlcul de probabilitats hi és fonamental, ja que, al llarg del temps, van apareixent factors nous que acaben convertint la guerra en un joc d’atzar.
Ja hem pogut comprovar que tota activitat guerrera oscil·la entre el perill en què s’implica qui ataca i el valor de qui resisteix, vinculades totes dues accions a l’atzar. Certament, el paper de la raó en un conflicte bèl·lic és reflexionar per a arribar a la certitud, però l’energia necessària per a atacar i defensar-se depèn de l’esperit i la passió, que se senten atrets per la incertitud. Per això acaba optant per l’atzar i la fortuna, encara que la guerra sigui gestionada per forces materials i morals. No podem, doncs, obviar l’àmbit del desconegut, que pot omplir-se de valor i confiança en alguns casos i de por i inseguretat en altres; factors tots ells claus en un conflicte bèl·lic.
