Aquest post és posterior a la seva publicació a REVISTA SAÓ:
https://revistasao.cat/els-dret-al-retorn-dels-palestins/
El poble palestí, com qualsevol altre poble del món expulsat del seu territori, té dret a tornar-hi, no sols aquelles persones que van sortir a partir del 1948, sinó també els seus descendents. Només aconseguint-ho, com ho han aconseguit altres pobles foragitats de les seves terres i llars, es podrà construir un Estat veritablement democràtic, una Palestina que aculli tots els seus habitants de manera igualitària.
Tant complicat és? Tanta seria la gent que tornaria que s’esdevindria el caos? De quanta gent estem parlant? D’acord amb xifres perfectament constatades, pel que fa a la població refugiada, podrien ser vora sis milions d’habitants; ara bé, la xifra de palestins de la diàspora, instal·lats sobretot als EUA (Califòrnia i Illinois principalment) i Sud-Amèrica (Xile especialment) és més difícil de calcular, però no impossible i, indubtablement, es podrien resoldre tots els problemes amb una autèntica bona voluntat.
Israel sempre s’ha oposat al retorn dels palestins
I això que aquest dret ja es va estipular en desembre del 1948 i, de fet, és una de les condicions indispensables per a una pau futura.
Dissortadament, els governs d’Israel han posat tots els mitjans al seu abast per tal que no s’acomplís. Entre d’altres, arrasant tots aquells indrets als quals els palestins podrien tornar.
Però no sols Israel és culpable. Hi ha organismes, com la United Nations Relief and Works Agency (UNRWA), creada per l’ONU, que va mostrar una actitud força ambigua, com ara en l’àmbit educatiu, puix que entrebancava qualsevol relat nacional verídic sobre el poble palestí. Mentrestant, les víctimes han estat sempre els refugiats palestins, que només han trobat obstacles per a instal·lar-se en altres països àrabs.
L’interrogant és: si el dret al retorn no va suposar controvèrsia al principi, per què ha esdevingut un dels obstacles que imposa Israel per al «procés de pau», que sempre ha rebutjat aquest dret? Bàsicament, perquè es tracta d’una «por demogràfica», ja que, qualsevol retorn significatiu de la població palestina canviaria l’equilibri demogràfic d’Israel, pensat i creat per a ser un Estat jueu, però, no oblidem pas que també democràtic, i no està disposat a consentir-ho per molt salvatges que siguin les mesures que prengui, ja que tem que la democràcia impliqui una igualtat de drets per a tots els habitants de Palestina que minve el poder dels jueus.
En efecte, mantenir de manera artificial la majoria jueva ha suposat fortes prohibicions a la migració i ha afavorit una política sionista basada en el racisme. A més a més, negar-se a permetre que les famílies palestines s’hi reuneixin i impedir que tornin a la seva terra son violacions del Dret Internacional, raó per la qual podem afirmar que Israel no és un Estat democràtic. Per això tan sols accepten l’existència de dos Estats, perquè així no han d’absorbir la població palestina.
Però la solució no és l’existència de dos Estats, sinó d’un Estat que es basi en l’equitat i no en l’apartheid i la segregació, amb la qual cosa desapareixeria la neteja ètnica i l’opressió i facilitaria la descolonització i la reconciliació.
El dret de la població palestina a tornar a les seves llars implica l’anul·lació d’un dels càstigs més cruels que se li pot imposar a un poble: l’exili forçat. I no es tracta tan sols d’una exigència, sinó també d’un dret internacional i moral.
Projectes per al retorn
N’hi ha de ben factibles, però posant bona voluntat.
Una sèrie de minucioses investigacions han constatat que la majoria de les terres i de les propietats que pertanyen a milions de persones palestines refugiades i a la seva descendència encara estan relativament deshabitades. En efecte, la major part de l’espai original, tal com era el 1948, continua encara buit. Amb una actitud receptiva per part dels qui tornen i dels qui hi viuen facilitaria la realització del projecte.
Una altra font important son els Principis Pinheiro. Un d’ells estipula que «Totes les persones refugiades i desplaçades tenen dret a un retorn voluntari, amb dignitat i seguretat, a les seves llars i terres habituals, originals o anteriors».
Per a la resolució del conflicte, la devolució dels habitatges, la terra i els drets de propietat, així com el dret al retorn són essencials.
Un altre dels Principis Pinheiro diu que «els Estats permetran que les persones refugiades i desplaçades que desitgin tornar voluntàriament a les seves antigues llars, terres o llocs de residència habitual així ho puguin fer».
Es tracta de principis basats en la relació entre la justícia restaurativa, la devolució i el retorn.
Per la seva banda, l’Estat té l’obligació de proporcionar protecció als qui decideixin tornar i ajut legal a qui ho demani.
Tanmateix, l’Estat d’Israel no pot desenvolupar aquests drets perquè continua compromès amb el projecte sionista, que estipula que els drets humans de la població jueva tenen preferència sobre els drets humans de la població palestina, per això no assumirà mai cap responsabilitat; cal, doncs, una desionització de l’Estat.
Dos son els arguments del Govern sionista contra el retorn del poble palestí. El primer, que el 1948 els palestins no van ser expulsats de la seva terra, sinó que van decidir fugir i abandonaren «voluntàriament» les seves llars. El segon, defensat pel sionisme liberal, és que no es pot resoldre un mal creant-ne un altre, que ells entenen que seria expulsar els jueus que resideixen en propietats palestines.
Alternatives possibles a l’obcecació sionista
N’hi ha prou que potencien el dret al retorn sense desmillorar els jueus i crear un Estat per al futur. Consisteix a preparar-s’hi adequadament i absorbir la població refugiada. Com? Invertint en un habitatge adequat i una infraestructura de treball abans de produir-se.
Negar-li al poble palestí el dret al retorn és no voler veure que això mateix s’ha produït al llarg de la història en altres territoris: Ruanda després del genocidi, Xipre després de la guerra civil entre turcs i grecs i Bòsnia després del genocidi entre 1992 i 1995. I n’hi ha encara més…
1 Aquest article ha pres la informació dels escrits d’Ilan Pappé.
