Aquest post es va publicar primer a: https://fundacionhugozarate.com/los-eua1-el-gran-valedor-de-israel/
Després del Mandat britànic sobre Palestina, l’ONU va assumir el «procés de pau» entre israelians i palestins, encara que res no va aconseguir.
La manca de solucions va desembocar en la Naksa (per als palestins) o Guerra
dels Sis Dies, entre el 5 i el 10 de juny del 1967. Després d’un atac aeri, Israel va derrotar una coalició formada per Egipte, Síria i Jordània, i va ocupar Cisjordània, la Franja de Gaza, Jerusalem Este, el Sinaí i els Alts del Golan (en territori siri). Va ser un tall brutal al feble «procés de pau» i tota la Palestina històrica i més d’un milió i mig de persones van quedar sota control israelià.
Llavors, van aparèixer els EUA…
Després de l’atac israelià, el Govern va exigir el control de l’àrea ocupada sense ampliar els drets civils dels palestins ni concedir-los la ciutadania plena. A continuació, van instaurar un règim militar sobre els palestins mentre es construïen més assentaments jueus.
El Govern estatunidenc va entrar en el «procés de pau» quan Israel es va retirar dels territoris ocupats perquè volia aconseguir acords amb Jordània, Egipte i, des del 1990, l’OLP. Tanmateix, la seva actuació va ser desastrosa a causa del fort control exercit sobre el Congrés estatunidenc pels lobbys sionistes i del context de «Guerra Freda» que vivia el món.
Cada cop que es reiniciava el «procés de pau», es partia de zero, la qual cosa afavoria Israel, perquè mantenia el territori ocupat, se n’apoderava de més, expulsava els palestins i practicava brutals neteges ètniques.
Quant a les converses, Israel es negava a acceptar tot el que signifiqués igualtat de drets, retorn de palestins a les seves terres o acords de l’ONU. Sols Jimmy Carter, George Bush pare i Barak Obama van gosar imposar restriccions a Israel, però res no van aconseguir.
Pitjor encara: a mesura que els assentaments de colons jueus augmentaven, el Govern sionista afirmava que eren ampliacions dels anteriors i el Congrés estatunidenc era massa proisraelià per a oposar-s’hi, ja que rebia importants aportacions econòmiques dels lobbys sionistes.
El «procés de pau» mai no ho va ser i només va servir per a impedir una guerra oberta i total, mentre els israelians anaven estenent-se cada cop més i mai no van estar disposats a cedir res del conquerit.
La «recepta» estatunidenca per a la pau consistia a concedir-li un grau d’autonomia mínim a una petita part de la Palestina històrica —ni tan sols sobirania—, però les seves fronteres serien les imposades per Israel. Si Palestina no ho acceptava, se la castigaria amb una oferta pitjor en la següent reunió. La mediació estatunidenca, doncs, mai no va pressionar Israel i les aspiracions mínimes de la immensa majoria de palestins mai no va ser considerades dignes de debatre.
Els Acords d’Oslo (1993 – 2000)
El 1987, la desesperació palestina va conduir a un alçament que va culminar en aquests Acord, que va ser una autèntica farsa, puix Israel els va utilitzar per a normalitzar la seva ocupació i construir més assentaments encara.
La Segona Intifada (2000)
Va ser conseqüència de la farsa. Israel va respondre amb brutalitat assassinant a més de 3000 persones. Davant la manca de progressos, la població palestina va buscar estratègies alternatives que van conduir a la creació de grups armats islamistes.
Causes de l’afebliment del «procés de pau» a principis del segle XXI
Els EUA van perdre interès per Palestina quan van tenir lloc els atemptats de l’11 de setembre del 2001; per als estatunidencs va ser força traumàtic comprovar que ja no eren «invencibles» i els successius Governs se centraren en una «guerra contra el terror» a l’Iraq i Afganistan que va tenir un cost devastador.
Altres factors d’aquest afebliment van ser la recessió del 2008, que va sembrar el caos entre la ciutadania estatunidenca i provocà la seva polarització, la primera elecció de Donald Trump (2016) i la pandèmia del covid-19 el 2020.
Israel va aprofitar aquestes crisis extremant la judeïtzació de Cisjordània i la Gran Jerusalem, sense molestar-se a dissimular els seus objectius. La societat israeliana no es va resistir i va haver-hi un fort viratge cap a la dreta política que va afectar palestins i jueus. Sobretot, els primers, violentament reprimits. Mentrestant, augmentaven els assentaments de colons jueus a Palestina, ocupant Cisjordània i aïllant la Franja de Gaza de la resta de Palestina. Hi ha 700.000 israelians vivint il·legalment a Cisjordània i Israel pretén duplicar la població colonial als Alts del Golan de Síria.
El 2005, Israel es va retirar de la Franja de Gaza unilateralment per a reduir el cost militar i financer de mantenir l’ocupació, frenar les creixents baixes pels constants enfrontaments amb grups palestins i fer front a la pressió demogràfica àrab. Aquesta decisió va causar una pobresa generalitzada en tots dos grups poblacionals.
En les eleccions de gener del 2006, Hamàs es va imposar en el Consell Legislatiu Palestí i Israel va respondre amb un setge sobre la Franja tot bloquejant-la per terra, mar i aire i convertint-la en una presó a l’aire lliure.
Situació actual
Quasi tota la Palestina històrica està sota domini israelià i la població palestina sofreix una segregació de facto. Als territoris ocupats il·legalment, ja hi ha unes quantes generacions de colonitzadors i ha augmentat la població israeliana.
Els assentaments jueus es construeixen amb violència i expropiant grans propietats palestines. Utilitzen patrulles armades civils —Joventut sobre la Colina («Noar Havat» en hebreu)— que intimiden, incendien, talen oliveres, agredeixen els llauradors palestins i els expulsen del seu territori.
Son l’avantguarda del Moviment Religiós Sionista, força política molt important a Israel que volen colonitzar Cisjordània i convertir-lo en una teocràcia jueva.
A mesura que Israel es fa més de dretes, la situació dels palestins empitjora. Fins i tot molts polítics del Departament d’Estat estatunidenc i la mateixa Casa Blanca han expressat la seva frustració davant la intransigència israeliana.
La ceguesa dels Estats davant el conflicte
Per als estatunidencs «la pau està molt a la vora». De fet, si Hamàs no hagués atacat el 7 d’octubre del 2023, els EUA no haurien sortit de la seva creixent indiferència cap a la regió. Els seus Governs no sols no han aconseguit la pau, sinó que també han destruït activament qualsevol solució viable.
Quant a la resta del món, molts governs ja havien claudicat a la recerca d’una solució i es van quedar en compromisos retòrics. Els mateixos Estats àrabs van començar a normalitzar relacions amb Israel.
Davant el fracàs de la diplomàcia mundial, han aparegut i crescut grups de resistència armada (c0nsiderats com a terroristes per Occident) que, davant la indiferència mundial, ja no hi veuen sentit en l’existència de dos Estats a Palestina.
La ceguesa israeliana davant la seva crisi generalitzada
La societat israeliana considera que el statu quo és el millor tracte damunt la taula per a Israel. Creuen que és molt millor que fer qualsevol moviment, la qual cosa no impedeix que estigui cada cop més dividida i atrinxerada. Abans del 7 d’octubre, per a la majoria de la població jueva el «conflicte» s’havia acabat, si bé, de tant en tant, rebien una bufetada de realitat: Segona Intifada, manifestacions massives, invasions davant el statu quo…
Però Israel és molt més vulnerable del que sembla i creu que aquests reptes a la seva autoritat no son símptomes d’una crisi pregona, sinó amenaces aïllades a la seva seguretat; i la seva actitud victimista és entesa com un símptoma d’unitat, quan, en realitat, és una societat més dividida que mai entre sionistes i liberals.
Abans del 7 d’octubre, Israel vivia una aguda crisi política, ja que havia passat per cinc convocatòries electorals en tres anys i desenes de milers d’israelians sortien a protestar setmanalment contra unes reformes judicials de gran envergadura. El 7 d’octubre «va salvar» Israel d’una més que probable guerra civil.
Moviments activistes propalestins
Quant a la resta del món, fins a octubre del 2023, les seves elits no van mostrar cap preocupació, encara que augmentaven les seves mobilitzacions els moviments propalestins mundials per a protestar mitjançant iniciatives com la del col·lectiu BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), si bé el seu impacte era molt limitat llavors.
Després d’octubre del 2023, Palestina es troba al centre de l’atenció global, perquè no sols està en joc el seu futur i el del poble palestí, sinó també perquè han augmentat les escletxes a l’Estat d’Israel.
Veurem què ocorre els propers anys2…
1 Estats Units d’Amèrica.
2 La font principal d’aquest article ha estat l’bra de l’expert Ilan Pappé.
