És llicenciada en Psicologia i Filosofia i Ciències de l’Educació; compta amb un Màster en Polítiques Educatives i és Doctora per la Universitat de València. Ha estat professora d’Educació Primària, psicopedagoga en diversos instituts públics d’Educació Secundària i professora associada en el Departament de Psicologia Evolutiva i Educativa de la Facultat de Psicologia de la Universitat de València, on continua en el Departament d’ Investigació Educativa.
Es va donar a conèixer com a poeta amb “Bri de Vols” (1996). Va continuar publicant poesia fins arribar a dotze poemaris. Hi destaquen “Clissar les hores” (1998); “Totes les mars són una sola mar” (2005); “Fragments de cel” (2007); “Bastir la mar endins” (2008); “En el desert dels meus ulls” (2009); “Itinerari de tendresa” (2010); “Paraules sota lapell de l’univers” (2012); “Aquell so entre el no-res i l’infinit” (2016); “En eldecréixer de la pluja” (2017); “En el principi la set i la sal” (2019) i “Habitatges de mirades i secrets” (2020).
Ha rebut nombrosos premis de poesia i alguns poemes han estat musicats pel cantautor Artur Àlvares.
Ha estat inclosa en vint-i-set antologies. Ha estat traduïda a l’italià, al francès i al cors, i ha traduït al poeta cors Pasquale Ottavi al català.
El 2020 va irrompre en el camp de la narrativa amb la novel·la “La raó s’escampa en l’aigua”, que guanya el Premi Rafael Comenge. La segueix “L’essència de l’arbre” (2023).
Actualment, col·labora en diversos mitjans de comunicació. Sempre ha estat profundament compromesa amb la cultura, com ara recitals poètics, revistes literàries, ponències de literatura i ràdio.
En aquesta entrevista ens parla de “En els camins de l’aigua”, “Geografia als llavis” i “Geografia d’aigua”, llibre de poemes recentment publicat per Témenos Edicions.
Podries sintetitzar-nos el contingut de EN ELS CAMINS DE L’AIGUA?
El lector s’hi pot sentir més o menys interpel·lat i pot compartir d’una manera o una altra cada vers, però el que és innegable és que es tracta d’un llibre imprescindible per obrir camins i replantejar-se els naufragis. Hi ha un crit que ressona entre els versos que s’encamina cap a la coherència i la lluita de l’ésser per compartir experiències i sortir a la llum renovada d’esperança. No pretenc fer una poesia testimonial, intente fer una poesia provocadora, que puga causar un impacte en el lector, encara que solament siga de forma visual.
I de GEOGRAFIA ALS LLAVIS?
En aquest poemari, la poesia es converteix en una porta a l’interior d’un/a mateix/a on hi ha estima. Hi ha la bellesa del silenci que s’endinsa, en el qual anem trobant referències a l’entorn que ens envolta i que pren forma a través de la indagació sobre l’ésser humà com irresoluble en la seua condició humana. I també a través de l’espiritualitat, la pau del paisatge, el vol dels ocells, la llibertat convertida en dolor, la llum i la foscor que ens endinsa per a saber mirar amb més intensitat, apropant-nos a la contemplació per tal de deixar fluir l’ésser que som.
Per què l’elecció dels dos poemes i els dos poetes que encapçalen el llibre?
Elegir un fragment d’un poema de Francesc Garriga és un goig. La seua poesia configura un univers molt concret. Trobem en els seus poemes un viatge cap a la depuració i cap a la precisió que fa sempre replantejar-me la meua manera d’escriure poesia.
Màrius Torres ens recorda en els seus versos que la poesia ens fa emmudir el llavi de la terra amb la paraula justa.
Així, el poemari “En els camins de l’aigua” s’obri amb un cant que expressa com la poesia transforma el lector. I, recordant a Francesc Garriga, la poesia no s’acaba fins que no arriba el lector.
Per què decideixes unir en un sol llibre tots dos poemaris sota el títol “Geografia d’aigua”?
La sonoritat i el significat dels poemes potser van tindre a veure amb la tria del títol. En la vida, cal superar obstacles per a avançar, com l’aigua que flueix riu avall cap a la mar. L’aigua ens recorda qui som i, alhora, ens acompanya cap endavant. L’aigua no té retorn cap enrere. Nosaltres també som part d’eixa aigua, de la seua lluita per avançar, la seua fragilitat, l’absència, la quietud que contrasta en el seu moviment constant i en el seu silenci latent. L’aigua és desassossec i buidor. Vitalitat. Des que naixem, iniciem el camí on comencem a aprendre i a reconèixer; també a crear nous camins que van identificant-nos. L’aigua sempre suma o resta matisos de llum; fins i tot agafen un pes que eleva a imatge tot un poema. L’aigua té la força de retenir l’instant o de desaparèixer, perquè no s’aguanta sobre res. L’escena de l’aigua, de colp, se’ns desfà; i venen les preguntes del lector, el seu viatge cap a la llum on poder gaudir del poemari.
Quins elements uneixen els dos poemaris?
L’aigua com a vincle i lligam de la vida. “Geografia d’aigua” funciona com un conjunt, com una constel·lació on, al mateix temps que la unió dels dos poemaris, amplifica i complementa l’anterior.
Si donem per encertada la definició d’obra poètica expressada per la prologuista Imma López Pavia, que planteja que, a més d’haver-hi una forta unitat temàtica entre els dos poemaris, en “Geografia als llavis”, trobem un vessant més intimista, mentre que, en “Camins d’aigua”, hi ha una forta voluntat d’assumir la vida consumida, aproximant-se a l’expressió de la paraula a partir de les pròpies vivències del lector.
Quant als aspectes més generals de l’obra, trobem que hi ha connexió amb la natura, amb les imatges que aturen el paisatge o l’escriptura femenina que manté diverses veus polièdriques que mai no es perden, amb els seus versos, la forma i el contingut. Relliguen la poesia amb els records i les seues particularitats fetes interrogants. Observem l’atenció als detalls, als instants imprecisos, al sofriment, al coratge per expressar-nos sense temor. Hi ha una creença en la paraula i en la llum, combinant moments íntims amb moments de rebel·lia, traduïts en la musicalitat dels versos i en les reflexions al voltant dels temes de l’existència. Hi ha mètrica, hi ha ritme; també ritmes interns, síntesi i l’essència dels mots.
En el poemari, el contingut, la forma i la creació van junts, d’una manera lliure. I també, ha de donar pas a ser recitada per apropar-se a un públic més extens.
Què pots dir-nos de la mediterraneïtat del contingut?
Viure rodejada de la llum mediterrània et du inevitablement a formar part d’ella. Hi ha un procés en el qual l’àrea de la consciència actua sobre allò que veus, i veus eixa llum amb tants matisos; i, en el fons, el poema és el resultat del primer impuls que et condueix a escriure lliurement.
Mirant la mar, he escrit els primers poemes. Després, a casa, els reescrivia carregats de llum. Ser filla del mar Mediterrani et du a polir la llum i donar forma als mots. La poesia és essencialitat, sal, simfonia de colors en l’aigua, la seua olor que impregna el cos i el paisatge. I tot el que representa la mar en la terra, el port, el far, els naufragis; tot plegat, símbols de vida i mort, platja i sorra…
La importància de la naturalesa en tots dos poemaris és una al·lusió a la situació climàtica del planeta?
En els dos poemaris, he partit d’una mirada esperançadora i serena de contemplació. La natura em dona una gran intensitat lírica i una força que consolida cada vers. I té una explicació, m’agrada que els lectors miren la natura des d’una altra mirada i que senten plaer de la riquesa que tenim i dels llocs fascinants. M’agrada emmirallar-me en la natura i els seus cants. Som també natura i hem de protegir-nos d’aquest canvi climàtic que difícilment es pot aturar. I trencar amb la idea d’utilitzar la natura com espai de consumisme. Tot el contrari, hem de gaudir de la natura com a ésser en transformació en què anem fent un itinerari on trobem reflexions, botànica i geologia, moments d’introspecció espiritual… A més, hem d’observar en la natura la capacitat de sobreviure i la seua adaptació en moments vitals.
Un alter ego d’Ulisses?
Pensar en Ulisses, és pensar a fer una exploració profunda de la condició humana. Hi ha una recerca de significat i transcendència de la vida quotidiana. En la meua poesia, pretenc aprofundir en l’ésser humà i construir altres realitats.
En un poema em plantejava com canviar el rumb de l’Odissea. L’engranatge social en el qual estem immersos ens va duent al límit de l’obscuritat, al fons d’un abisme sense retorn. Hem de ser capaços de trobar nous rumbs. Pretenc implicar al lector en el significat del poema, encara que no sempre l’accepte el lector, però que li done la possibilitat d’interpretar de manera activa altres Odissees.
Els sentits com a projecció de l’ànima?
En l’escriptura, es transforma el llenguatge mitjançant la nostra forma de mirar. I, a dintre, es desencadena una força que fa moure la paraula i la possibilitat de dur-te més enllà de la imatge que ofereix l’ull. Per aquest motiu, parlaria de la mirada de l’ànima, una mirada clara de respecte i de meravellar-se de tot allò que ens envolta. L’espiritualitat té, en aquest sentit, una observació atenta i profunda abans d’escriure el mot. Es podria dir que és la percepció de la vida passada per la consciència.
Aquest poemari fa referència a l’aigua, i també a la fragilitat, l’absència, la pèrdua… La mirada poètica dona pas al misteri que germina en una visió diferent, una altra manera de posar l’atenció en tot allò que percebem.
Quines reflexions es dedueixen en arribar a port?
El joc de l’artista consisteix a poder penetrar en la realitat i veure més enllà de la imatge que ofereix l’ull.
Llegir poesia representa un cert esforç del lector. Ha de convertir-se en subjecte actiu del procés creador. Ha d’interpretar-lo, qüestionar-ho o ha d’il·luminar-lo. I obrir de bat a bat la seua finestra al món que ens rodeja.
Quin paper tenen el pas del temps i el record?
Definir el temps com a vivència humana. El temps em fa la sensació que és inexacte. Per aquest motiu, està tan unit als records, als moments de goig viscuts, als dubtes, a la manera d’interrogar-nos, que va del que és immediat a l’etern. Com a escriptora, el temps m’ha anat marcant. Quan de jove escrivia, mirava menys en perspectiva, perquè el temps, la que havia sigut i la que en aquell moment era, estaven molt a prop. Les emocions ocultes en cada transició afloraven amb molta facilitat, els primers records que em van configurar la vida, les estimes, la feina, les errades… No sempre eren fàcils de traduir, però les sentia prop. Ara, he d’aprofundir fins al dolor per a desfer barreres, límits imposats i poder escriure sobre ells. Escriure m’ompli la vida i és clar que els records formen part de les vivències i, transmetre’ls als altres, implica que el lector refà el poema amb la seua lectura i juga amb els seus records i els seus sentiments, que tenen un punt de contacte amb els meus. I, al mateix temps, sabem que vivim a contracorrent i no hi ha temps d’assimilar tots els fets que es van produint en aquesta societat, ni tampoc els que nosaltres assumim com a nostres. Els records no són sempre exactes, però no deixe en els poemes de reflexionar sobre el pas del temps. I sent dolor. Un dolor físic i emocional, perquè estic expressant les absències i les pèrdues.
Hem de tindre en compte que vivim en una societat de necessitats imposades, en un món de canvis permanents, de ferides estranyes… Considere que escriure és una tasca molt solitària, però, així i tot, no és senzill aprofundir en els records. Es pot viure només fregant la superfície i continuar endavant. Encara que mai ha estat el meu cas. Trobe desesperança en el no-res i no em resigne fàcilment. La poesia parla.
El desdoblament de la veu poètica en un jo, un tu i un nosaltres és una crida al diàleg?
Alguns poetes, quan escrivim poesia, utilitzem una veu intermèdia que expressa allò que senten i és comentada pel lector. En conseqüència, la majoria d’obres s’estructuren en l’entorn d’un triangle, entre el “jo”, el “tu” i aquell “ell” o “vosaltres” desdoblat en un diàleg entre el poeta i el lector.
La lectura ens transporta, ens obri els ulls cap a un camí desconegut. Ara bé, quan escrius, assumeixes allò que preguntes o et preguntes amb determinació, tot i que a vegades, no trobes la paraula exacta, vols desencadenar que el lector mire més enllà d’allò que has mirat. Vols colpir el lector en una nova realitat intangible. I aquest diàleg es fa imprescindible.
Trobes matisos positius en tots dos poemaris?
La meua veu poètica sempre s’ha rebel·lat contra la desesperança i recorre el desig d’avançar cap endavant a la recerca de la llum. Ser positiva és el producte d’una actitud.
La matèria primera són les paraules i, abans d’escriure-les, cal sentir-les. I representa constatar que hi ha vida i t’agrada sense més raó. Els matisos positius estan lligats a la bellesa de tot allò que ens rodeja, però també soc crítica amb la bellesa que condueix al caos.
La poesia és la recerca dels sentits i, en aquest moment, la poesia s’ha integrat en la vida actual més obscura. Però jo continue creient que les exigències de la vida no es poden practicar si no les mirem de la manera més positiva que trobem. Per aquest motiu, reivindique en els meus versos el mot de l’esperança, la transparència i la lluminositat.
Hi ha una al·lusió als oblidats. Quins altres factors socials hi apareixen?
En aquest poemari, com en altres poemaris, el crit contra les injustícies està present, encara que no ho faig d’una manera explícita, sinó sempre amb un to poètic que colpesca el lector.
La poesia ens serveix per a conèixer-nos millor com a éssers humans i també reconèixer el temps que ens toca viure. No negue que moltes persones no són conscients de quines són les nostres mancances, ni tampoc de què hem de fer per viure amb plenitud. Altres vegades, no sabem com enfrontar-nos a nosaltres mateixos, als obstacles que ens envolten…
Per aquest motiu la lectura que faig d’aquest món que ens toca viure és complicada. Reivindique la resistència en la poesia davant els abusos del poder. Estem sotmesos a una manipulació constant, impossible de suportar. Però no vull convertir les meues poesies en un pamflet. Podria descriure què significarà, per al futur immediat, els avanços de la robòtica, de la tecnologia o els problemes de la transhumància, la contaminació o el canvi climàtic… Però com a poeta estic preocupada per la realitat política, social i per la realitat terrible que ens envolta i que ens crea angoixa i inseguretat, i que destrueix qualsevol desig d’utopia. Vivim moment tràgics; tanmateix, vull creure en el futur i tindre esperança. Construir un edifici sòlid de lluita mitjançant l’escriptura. La poesia és una part indestructible del teu ésser. És evident que moltes de les teues idees s’han de garbellar; així i tot, l’ésser humà pot vèncer tots els obstacles. I no podem deixar de reivindicar el misteri indestriable del que és la vida, però com a poeta no vull desvetllar el misteri, ha de ser el lector el que prega la iniciativa de fer seua la reivindicació.
El dubte existencial com a cloenda?
El coneixement creix en el dubte i la poesia, en els abismes que mostra sense poder-los desxifrar. Soc una poeta de dubtes existencials amb una forta dosi de reflexió filosòfica. Considere que les grans revolucions han estat també revolucions d’un pensament dubtós que, a la llarga, ha proporcionat evidències dels fets. El dubte està present en la meua vida. Soc de les que dubta. Des de molt prompte vaig haver d’escollir, dubtant. Però partim d’una multiplicitat d’opcions i anem renunciant a les unes i n’acceptem unes altres. Tal vegada, creus elegir el que és essencial. Així i tot, el dubte sempre t’acompanyarà, si he triat i destriat d’una manera adequada. Però el considere un element bàsic en la determinació i en el creixement personal. Em provoca una mirada crítica quan escric. Mitjançant el dubte, he pogut crear distància entre els fets per a replantejar-me’ls. I poder elegir sense equivocar-te massa. El dubte també m’ha dut a renunciar a certes propostes i m’ha restat llibertat.
