Aquest article ha sortit en primer lloc en la Revista Saó: https://revistasao.cat/israel-un-cancer-a-erradicar/
Paral·lelismes entre Algèria-Palestina i França-Israel
Fins a cert punt, el comportament de l’Estat d’Israel amb el poble palestí em recorda al de l’Estat francès amb el poble algerià. En el cas de França, gràcies al seu imperi —sobretot Algèria i el Marroc— , va acabar en el bàndol dels vencedors de la Segona Guerra Mundial. És per això que l’Estat francès veia les colònies com una mena de reserva política i supervivència estatal. Als factors històrics, sentimentals i polítics es va afegir l’econòmic el 1956, quan es van descobrir jaciments de petroli al Sàhara algerià. Malgrat la brutal repressió exercida pel Govern francès d’aleshores i el seu exèrcit durant una guerra que va durar vuit anys (1954-1962), Algèria va aconseguir, finalment, la independència. La guerra no hi va durar més per la greu crisi política que travessava França. També Israel en passa una ara mateix.
El cas francès, com altres de semblants que s’han produït arreu del món, ens permeten de concloure que un Estat al ran de l’abisme pot ésser derrotat ben ràpidament, malgrat que el seu potencial econòmic i bèl·lic no ho faci creure. Ara mateix, Israel és un «càncer» que intenta expandir-se al preu que sigui per tal de no esfondrar-se i, doncs, cal erradicar-lo.
Estats que desapareixen, Estats que son substituïts i Estats que evolucionen
Si analitzem la història dels Estats a partir de la seva constitució en l’Edat Moderna, constatem que no és habitual que desapareguin amb facilitat. Tanmateix, quan ocorre, pot produir-se de manera radical. El procés comença amb la seva desintegració i n’acaba amb la desaparició. Va ocórrer a l’antiga Iugoslàvia i al Vietnam del Sud.
Ara bé, no els ocorre a tots els Estats. N’hi ha que son substituïts per altres. Com ara, els que han patit una dictadura desplaçada per una democràcia burgesa. A casa nostra, el franquisme. En altres com Portugal, Xile, l’Argentina, Iraq, la República de Sud-Àfrica…, un règim ideològic va ser rellevat per un altre. En el darrer cas, a més, va haver altres factors diferents del merament polític: l’apartheid de blancs racistes d’origen europeu que ocuparen el territori de negres oriünds. Com els jueus a Palestina. En general, però, els Estats tendeixen a evolucionar.
Per què empra Israel la violència extrema
Perquè té un bon grapat de bitllets de loteria per a sucumbir. El primer «bitllet guanyador», si els ciutadans jueus no es replantegen un canvi d’estructura. Símptoma que no estan fent-ho va ser el devastador atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023, que corroborava que la situació d’Israel mai no havia estat tan incerta; amb tot, era la resposta lògica a l’elecció del govern més dretà de la història d’Israel en novembre del 2022.
La història s’entesta a demostrar que la supervivència d’un Estat basat en l’opressió màxima —Israel amb els palestins, Sud-Àfrica amb els negres o França a Algèria— depèn de la brutal violència amb què actuï. Fins i tot, no sols dins les seves fronteres, sinó també en Estats veïns on visca població fugida del país oprimit o hi hagi forces afins a les víctimes. Son els casos del Líban, l’Iran, Síria o Iraq. Israel ataca aquests territoris perquè vol evitar que els seus veïns el facin recular o abatre’l i fer-lo desaparèixer.
Hi ha un bon grapat d’estratègies per a exercir la violència extrema. Una és que el Govern israelià li faci xantatge a Trump: si no l’ajuda contra l’Iran, destaparà els seus bruts «draps sexuals» que el vinculen a Epstein. Podria perdre la presidència i acabar a la presó. Convé recordar que Ghislaine Maxwell, parella d’Epstein, era filla d’un dels màxims col·laboradors occidentals del mossad israelià.
Indubtablement, la població oriünda atacada per Israel és la que s’està enduent la pitjor part, encara que Israel acabi desapareixent. No sols la palestina; també la libanesa, on vora un milió de persones han hagut d’abandonar habitatges, formes de vida i oficis, i s’han convertit en refugiats.
Indústria petrolera, fabricants d’armes i «senyors tecnofeudals»
Son els tres sectors interessats a potenciar la guerra encetada per Israel i Trump. Els guanys son immensos. Per cert, hi ha lobbys sionistes implicats.
Un o dos Estats? Optar inadequadament provocarà més violència
N’hi ha qui defensa un únic Estat democràtic per a palestins i israelians i qui en defensa dos de separats per fronteres.
La primera opció seria l’encertada si, malgrat no semblar-ho, Israel hagués començat a desaparèixer com a Estat. Significaria que el seu ideari geopolític ha fracassat.
Dissortadament, això crearia un buit força perillós perquè provocaria una violència més brutal que la present. En efecte, Israel em recorda ara mateix una bèstia ferida de mort que no vol morir sense abans haver matat, caigui qui caigui, encara que la seva violència s’estengui per tot el planeta. Per tant, la millor manera d’evitar-ho seria omplir aquest buit al més aviat possible.
A més, l’Estat hebreu porta dècades tensant tota la regió per evitar ésser destruït provocant la creixent desintegració dels Estats veïns: Síria ja s’ha desintegrat, el Líban és un Estat fallit i l’«apocalipsi» va començar fa temps a Iraq, Iemen, Sudan i Líbia.
Què diuen les comunitats internacionals?
És fonamental saber què pensen i com actuarien la comunitat internacional, la de refugiats palestins, la jueva d’arreu del món, les corporacions multinacionals, els sectors petroler i tecnològic, la indústria armamentista i la de la seguretat.
Si l’Estat sionista israelià està començant a desintegrar-se, cal fugir de l’actitud catastrofista i centrar-se en l’esperançadora perquè és l’única que ens permetrà sobreviure, encara que la bèstia rebolcant-se en la sang de les seves víctimes hagi internacionalitzat la seva agonia.
Amb tot, els primers senyals que ens arriben de les diferents comunitats no poden ser més descoratjadors, perquè el clima de desesperació —conseqüència de la violència extrema que acompanya la massacre actual i que està estenent-se com la pólvora per la regió— és una amenaça greu per a la nostra espècie si no es deté. Però l’Estat d’Israel es nega a acceptar la descolonització i l’alliberament de la població palestina, necessaris per a detenir el conflicte, i han optat per la violència per a sustentar un major grau d’injustícies.
Cal, doncs, treballar per una transició pacífica i un futur constructiu que compensi les víctimes i tranquil·litzi els victimaris perquè no esdevinguin víctimes. I, sobretot, cal que tothom sàpiga que l’Estat jueu cau a trossos, com saben els qui no volen contar-ho. Ara bé, l’important no és saber que està caient, sinó què fer per tal d’omplir el buit que hi deixarà quan caigui, perquè el resultat podria ser devastador.
Quant als governs occidentals davant el genocidi que Israel està perpetrant contra els palestins, que deixin d’ignorar una realitat que no evita la culpabilitat de qui ho permet ni les conseqüències que això pot implicar.
Pel que fa als grups palestins del món, haurien d’adoptar decisions estratègiques noves i apel·lar a la justícia de la societat jueva d’Israel i exterior. També incriminar la part de responsabilitat que els pertoca als grups cristians que defensen Israel, la indústria militar i les institucions financeres internacionals.
El missatge és clar: autodeterminació i llibertat versus força i violència
Davant la caiguda d’Israel, la indecisió és un luxe que cap sector no pot permetre’s.
La política britànica des del 1917 a Palestina ha de ser definitivament neutralitzada i substituir la força i la violència de la societat colonitzadora jueva per l’autodeterminació i la llibertat de la població indígena en la seva terra natal.
Totes les comunitats han d’esforçar-se a acabar amb més d’un segle de neteja ètnica, ocupació i genocidi.
