Aquest post ha aparegut primer a:
La manera en què la col·lectivitat jueva d’Israel s’hi veu a ella mateixa és una de les principals dificultats per què es reconciliï amb el poble palestí i convisqui amb totes les comunitats veïnes, ja que cal adaptar-se a un Estat plural.
Només hi haurà coexistència si el judaisme es redefineix independentment del sionisme fora de Palestina i es desenvolupa un debat intern entre palestins per a abordar-lo dins d’una Palestina alliberada.
Indubtablement, el sionisme actual —messiànic i teocràtic— aïlla Israel, acreix l’abisme entre els jueus israelians i els qui viuen a la resta del món i accelera la seva pròpia derrota.
La desionització del judaisme
La generació jueva jove d’Estats Units (EUA) i la resta del món està cada cop més allunyada del sionisme d’Israel i sectors jueus importants s’han inclòs en un moviment de solidaritat amb el poble palestí. És més, Estats tan prosionistes com la Gran Bretanya i els EUA, tenen població jueva que mai no ha tingut la més mínima intenció d’establir-se a Israel.
El creixent rebuig del sionisme per part de la joventut jueva no ortodoxa busca nous llenguatges i tradicions per a expressar el seu judaisme com una identitat ètnica o cultural independent del sionisme. Cap, doncs, articular-lo de forma clara i superar debats teòrics.
Hi ha dues argumentacions recents sobre el judaisme. La primera, de Daniel Boyarin2, s’oposa a l’afirmació sionista que el nacionalisme necessita un Estat sobirà construït a Palestina, ja que les persones jueves son una nació que no requereix un Estat sobirà i, doncs, pot compartir-lo amb altres comunitats com la palestina. La segona, de Shaul Magid3, analitza la relació entre sionisme i exili. Considera erroni el rebuig sionista a l’existència de l’exili jueu, que es basa en l’antisemitisme dels Estats nació en què la comunitat jueva existia com a minoria. Valent-se d’aquest antisemitisme, el sionisme va potenciar la instal·lació de la col·lectivitat jueva a Palestina utilitzant un manament de l’Antic Testament. Tanmateix, no tots els jueus estaven d’acord amb aquesta ideologia i el sionisme va decidir desenvolupar una visió pregonament antisemita contra ells. Cap assenyalar que les comunitats jueves establertes arreu del món es consideraven ciutadans i súbdits dels seus respectius Estats. En el cas dels EUA, per exemple, s’hi veien, al costat d’altres comunitats de migrants, creadores d’un nou Estat.
Podem dividir els jueus establerts fora de Palestina en dos sectors, sobretot als EUA. L’un es considera atacat per ser jueu, no pas sionista. És precisament el sector sionista. L’altre s’ha unit a les protestes contra el genocidi sionista i considera necessari desionitzar la població jueva israeliana per a acabar amb ell. La desinonització ha augmentat entre els jueus d’arreu del món, que s’han allunyat dels sionistes d’Israel. Si aquest procés es produís també a Israel, s’evitaria la caiguda o la desintegració de l’Estat, que esdevindria un Estat fallit i arribaria a un sionisme més radicalitzat.
Qui pot liderar un moviment de coexistència
Sobretot, les organitzacions jueves no sionistes establertes als EUA.
Organitzacions com Jewish Voice for Peace (JVP) poden crear fòrums influents per a debatre sobre un judaisme que contribueixi a una nova Palestina, perquè el seu judaisme s’oposa al sionisme, ja que considera que ha perjudicat el propi poble jueu i que és un obstacle per a la consolidació d’un Estat palestí nou, la qual cosa no implica que acceptin l’antisemitisme.
La JVP denuncia l’antisemitisme del primer sionisme, que menyspreava la població jueva que continuava vivint a l’exili i no s’establia a Palestina, menyspreava una rica història espiritual i cultural jueva multisecular i potenciava un imaginari antisemita que definia a la població jueva de la diàspora com a «gitans, gossos sarnosos i inhumans» o un «poble parasitari». Aquesta definició racista també s’aplicava als habitants jueus d’Israel negres o àrabs.
Un dels arguments més convincents de la JVP és la demostració del fracàs del sionisme en pressionar a la població jueva estatunidenca a traslladar-se a Israel.
La JVP proporciona un judaisme no identificat amb el sionisme, perquè aporta idees perilloses i amenaçadores.
Qui podria decidir sobre la col·lectivitat jueva dins d’una Palestina nova? No hi ha encara una oferta clara que creï una identitat col·lectiva alternativa. Una opció positiva seria aplicar a la Palestina posterior a Israel la visió que les comunitats jueves d’altres regions del món tenen sobre elles mateixes com a part dels seus respectius països. Implicaria que la població jueva d’Israel seria una altra comunitat nativa de Palestina, com ho son la cristiana, la drusa o la musulmana, en igualtat de condicions.
La col·lectivitat jueva dins de la nova Palestina
La definició sionista de la identitat jueva ha de ser descartada en un Estat palestí equitatiu, just i democràtic, perquè imposa que el judaisme és l’única nació legítima, la qual cosa implica un perpetu règim d’apartheid.
Per tant, és fonamental escoltar les aspiracions palestines i els seus plans per al futur perquè, si les acceptessin totes les comunitats, un nombre important de jueus voldria continuar vivint a la Palestina alliberada.
La premissa necessària és que, a la Palestina posterior a Israel, continuin vivint milions de jueus, si bé els sionistes esbargeixen la por davant un únic Estat a l’estil de la República de Sud-àfrica, perquè volen mantenir el control. Per contra, hi ha una població palestina que creu en un passat anterior al sionisme i a la colonització de la Gran Bretanya, quan les comunitats cristiana, musulmana i jueva convivien pacíficament.
El col·lectiu jueu de la Palestina històrica, definit per la llengua hebrea i uns valors compartits durant més de 75 anys, té moltes possibilitats de ser acceptat, sempre en el sentit d’avall cap amunt, però només té dues opcions: reconciliar-se amb les seues comunitat veïnes i ocupar un lloc anàleg a la resta de grups etnoculturals —alauites, drusos, maronites i altres— o emigrar i començar una nova vida en un altre lloc i amb una cultura completament diferent.
Si decideix quedar-s’hi, la majoria jueva d’Israel esdevindria una minoria juev dins del Màixriq i tindria un estatus igual a la resta de grups de la regió. Suposaria un dràstic canvi per a una comunitat que es considera a ella mateixa l’ama del país i que gaudeix de drets i privilegis exclusius a costa de la població indígena.
Els àrabs jueus
Quan el sionisme antisemita europeu va intentar alienar la població jueva dels països àrabs, la majoria de les comunitats musulmanes es van oposar pel seu allunyament de la realitat.
En efecte: la població jueva de Bagdad era una part orgànica de la ciutat i constituïa una de les comunitats jueves més antigues del món. Suposava un terç de la població de la ciutat i ostentava títols importants en la judicatura, la política i la cultura. Així mateix, formava part de la independència d’Iraq. Per al rei Faisal I d’Iraq, allò important del seu país era una població iraquiana formada per jueus, musulmans i cristians. Al nord d’Àfrica, la població jueva es definia com a algeriana, tunisiana o marroquina. Eren comunitats instal·lades en aquells territori moltíssim abans que la majoria de nacions europees. El mateix Mohamed V del Marroc deia que, al Marroc, no ni havia jueus, sinó marroquins. Amb tot i això, va ser al Marroc on l’intent de sionitzar la població jueva acabaria per tenir èxit després de la Segona Guerra Mundial i, tant allí com en altres llocs del nord d’Àfrica i el Iemen, comunitats senceres foren convençudes per a desembarassar-se de la seva identitat original i reemplaçar-la per una de nova a desenvolupar a Palestina a costa dels palestins.
No obstant això, la comunitat jueva que vivia a Palestina des de feia segles va patir per la catastròfica redefinició de la identitat jueva implantada pels sionistes, l’objectiu de la qual a Palestina no era ser una secta més en convivència amb d’altres, sinó convertir-se en un Estat nació d’estil westfalià basat en l’expoli de la població palestina.
Quant a la negació de l’herència i la identitat àrab dels jueus es va aconseguir inculcant-los que no serien discriminats si renunciaven a la institucionalitzat, culturalitat i economia de la seva pròpia comunitat desenvolupant una potent actitud antiàrab.
Un model esperançador
Ressuscitar el marc ecumènic —convivència de diferents comunitats en pla d’igualtat —suposa reconstruir la relació entre àrabs i jueus a Palestina, el Màixriq i la resta del món àrab, i el nord d’Àfrica.
Tanmateix, no podem obviar que les condicions socioeconòmiques de la gent condicionen molt més que no pas les seves identitats religioses 0 culturals.
Cap esperar que la població àrab jueva adopti un paper positiu en la transició cap a un Estat democràtic, descolonitzat i desionitzat.
Els objectius per a facilitar la coexistència en igualtat de tots els habitants post-Israel son: potenciar un judaisme d’acord amb el desenvolupat per la major comunitat jueva en grandària del món, la dels EUA; establir una clara percepció palestina del col·lectiu jueu dins d’una Palestina descolonitzada; i rearabitzar la població àrab jueva desarabitzada pel sionisme.
1 El present article ha pres el material dels escrits d’Ilan Pappé.
2 A No-State Solution. A Jewish Manifesto.
3 The Necessity of Exile. Essays from a Distance.
