Aquest article va ésser publicat primer per la Fundación Hugo Zárate: https://fundacionhugozarate.com/la-falsa-neutralidad-suiza/
En Ginebra, sembla haver viscut tothom des del Renaixement: refugiats sense diners, acabalats, comunistes, capitalistes, protestants, catòlics, traficants d’armes, mitjancers per la pau, monarques exiliats, fugitius i molts més. Tanmateix, sempre s’ha proclamat —i l’han proclamat— territori neutral, la qual cosa no vol dir en absolut que hi hagi estat apolítica, com s’ha demostrat al llarg de la seva evolució.
Les seves activitats i atribucions han estat i son força heterogènies: de «contenidor» de càmeres cuirassades i magatzems a seu de consolats, ambaixades, missions i organitzacions internacionals. Sense oblidar que compta amb centres d’investigació nuclear i meses de negociació borsària. Amb tot i això, malgrat aquesta varietat, el seu aspecte sembla compacte, ben arrelat i imperible.
Curiosament, també ha estat lloc de residència d’intel·lectuals i escriptors força coneguts, com Jean-Jacques Rousseau, Madame de Staël, Mary Shelley, Lord Byron, Mercè Rodoreda, Jorge Luis Borges i Jorge Semprún. En efecte, la ciutat ha estat un punt de trobada intel·lectual per la seva tradició acollidora i el seu ambient cultural. De fet, a través de lectures d’alguns autors, hom pot captar aspectes de la ciutat que ens sorprendrien o els pocs canvis que han patit alguns barris, com és el cas de la ciutat vella, que continua de manera imperible igual.
Però la seva característica més destacada és l’enorme quantitat de diners que acumula, procedent, como els ocorre a tots els diners «de debò», de la seva «economia espectral», terme encunyat pel sociòleg Jean Ziegler i que fa referència a l’immens i opac sector financer i de comercialització de matèries primeres que operen en la ciutat. Es basa en el flux de capitals massius, comerç de recursos (cru, grans) i serveis bancaris que funcionen independentment de l’economia real, facilitant l’evasió fiscal sovint i el secret bancari1. Ginebra és l’amfitriona d’aquesta economia i els diners que guarda estan protegits per la seguretat, la neutralitat, la confidencialitat i les exempcions impositives.
Sols compta amb 200.000 residents, però controla em mercat mundial del gra i del cafè i és l’epicentre de la indústria petrolífera. Així mateix, encara que no té sortida a la mar, és la seu d’algunes de les principals navilieres del món.
L’aportació més important d’aquesta peculiar ciutat és que ha estat model del món tal com el coneixem avui. Un món en què allò important no és l’on ni el quan, sinó el qui, el quant i el per què; un món en què els diners es mouen de manera abstracta, mitjançant números en una pantalla i transaccions en una terminal. Un món, finalment, en què les fronteres ja no delimiten territoris, sinó persones i coses.
Quant als bancs, cabria parlar dels que s’ha erigit per tota Suïssa, no sols a Ginebra. Han actuat com forats negres durant dècades, ja que engolien diners de qualsevol individu i lloc i el feien desaparèixer. Diners que procedien sobretot de clients no suïssos i entre els que destacaven francesos, alemanys, saudites i emiratins.
Es tracta, a més, de bancs que no sols atresoren fortunes, sinó que també assessoren els seus clients sobre com invertir els seus cabdals, dins i fora del país. És a dir, es tracta d’autèntiques «corretges de transmissió».
Pel que fa a la famosa «neutralitat» suïssa, està més prop del tòpic que no pas de la realitat. Tothom que vulgui informar-se, sap que, durant la Segona Guerra Mundial, el Reichsbank nazi va vendre reserves d’or per un valor que, ara mateix, seria de 20.000 milions de dòlars, als banquers ginebrins.
Amb posterioritat, també s’ha sabut de la seva «bona acollida» a milions de dòlars pertanyents als caps d’Estat d’Egipte, Síri, Tunísia i Líbia. Governants que sotmetien a una dura repressió als seus habitants i que, tips dels seus dictadors, acabaren per participar en les revolucions de la Primavera Àrab durant el decenni del 2010.
En l’actualitat, asseguren també els cabdals dels personatges més poderosos de Kazajistan, Rússia i Ucraïna, que tenen residències a la vora del llac Leman.
Pel que fa a les entitats polítiques que tenen seu a la ciutat, els ginebrins li estan pregonament agraïts al Premier britànic Harold Wilson per haver convertit la ciutat en seu de la Societat de Nacions després del final de la Primera Guerra Mundial per a evitar un nou conflicte tan sanguinari com aquell. Però aquella organització va fracassar de manera estrepitosa i va ésser substituïda després de la Segona Guerra Mundial, per Nacions Unides (NU), que va assumir les funcions de la primera el 1946. I, com aquesta, es va ubicar a Ginebra. La seva creació, a més, va atreure a altres organitzacions internacionals, com la Organització Mundial del Comerç, l’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual i unes quantes desenes més.
La pertinença a aquests organismes ha afavorit el desenvolupament dels Estats tal com els coneixem avui, incloent les antigues colònies independitzades dels grans imperis. La caiguda de l’otomà, l’austrohongarès o el prussià, després de la Primera Guerra Mundial, i la descolonització d’àmplies zones a Àfrica, Amèrica i Àsia ha permès que, en NU, cada terra, cada país, cada govern tingui un vot. Resulta, doncs, curiós que Suïssa, on té la seva seu, no s’hi integrés fins al 2002.
Certament, el precedent d’aquesta normativa es va introduir com a idea amb el Tractat de Westfàlia (1648). Ja s’hi va parlar d’un territori, un poble, un govern. Però no es va desenvolupar de manera activa fins a la descolonització. Tanmateix, la ideologia nacionalista ens ha volgut fer creure que va ésser, gràcies a aquell tractat, que es va establir l’estat-nació tal com el coneixem avui.
Però, per què Suïssa s’ha convertit en un «bagul» de tantes riqueses? Va ésser conseqüència d’una situació força precària que va obligar els suïssos a convertir-se en mercenaris dels cantons. Al principi, eren «llancers lliures» («freelancers»), però cobraven poc i tard. Així que van decidir vendre’s a reis i nobles estrangers com a soldats en una època en què guerres de tot tipus, como les de religió, enfrontaven els distints Estats entre si. Van esdevenir així en una mercaderia que enriquia el seu antó, perquè dipositaven els seus guanys a casa i el fluix de diners que arribaven era cada cop major. Per altra banda, donada la situació de precarietat en què vivien els suïssos, els seus governs preferien tenir fora els homes batallan per neutralitzar qualsevol conat de revolta dins de casa. Ginebra va aprendre d’altres cantons ambdues lliçons: afluència de molts diners i soldats obedients quan tornaven a casa a descansar. Si no és que morien en la batalla.
La religió també ha tingut molt a veure en la Suïssa que coneixem avui. Tan fonamental és la figura del banquer com la del predicador protestant. Ginebra va ésser la ciutat on Calvino va decidir instal·lar-se i, des d’allí, va imposar una mentalitat, àmpliament arrelada en el capitalisme, que el treball era premiat per Déu si es convertia en riquesa, la qual cosa també comportava l’allunyament de tota forma de diversió o entreteniment. Però Calvino no en va ésser l’únic, davant l’extensió per tot Europa de les guerres de religió, Suïssa va esdevenir un refugi de protestants de tot el continent. Si bé creuaren l’Atlàntic alguns grups i baixaren fins al Sud d’Àfrica altres, els hugonots, protestants francesos perseguits al seu país després de la traïció del seu rei, Enric IV de Navarra, que va preferir ésser rei de França, que no pas un bon purità.
Però no sols exportaven soldats; també banquers, que assumiren tot l’intercanvi comercial important entre les metròpolis més poderoses del període i les seves colònies d’ultramar.
1Viquipedia.
