Publicat aquest post primer a:
En l’exemplar de setembre de Le Monde Diplomatique en español, apareix un article titulat «¿Una Alemania lista para la guerra?». A la seva entrada, podem llegir: «Hasta el momento presente, Alemania dejaba que Francia reivindicara la supremacía militar y diplomática. Pero ese compromiso ha quedado atrás. Desde la invasión rusa de Ucrania, Berlín reestructura su economía, militariza su industria y mima a Rheinmetall, su mercader nacional de cañones. Este gran rearme margina a París y trata con miramientos a Washington. Porque, pese a los desaires de Donald Trump, Alemania confía que Estados Unidos le subcontrate la dirección europea de la Alianza»1.
S’entén ara el silenci sepulcral del president del Govern alemany, assegut al costat de Trump a la Casa Blanca, quan aquest amenaçava Europa?
Portem un temps en què un bon grapat d’Estats argumenta es cal armar-se per defensar-se; alguns, fins i tot, ofereixen la seva indústria armamentista. Tanmateix, no especifiquen clarament en què consisteix aquesta defensa. Resulta paradoxal el cas dels Governs europeus davant de Rússia, perquè la castiguen, però continuen acaparant el seu gas. Hi ha més exemples com aquest.
En qualsevol cas, les armes acostumen «desembocar» en guerres. No deu ser l’objectiu darrer que els nostres impostos paguen unes armes que enriqueixen els seus fabricants? Per què ens deixem enganyar pels nostres Governs, que ens suggereixen comprar armes per a defensar-nos? Està la indústria armamentista exigint el seu «dret de cuixa» capitalista? Volen equiparar-se en riquesa als senyors «tecnofeudals»?
Emoció versus raó
El cartesianisme ens va imposar que la raó és superior a les emocions. Tanmateix, ens sentim molt atrets per la incertesa, perquè l’esperit utilitza la imaginació per a jugar amb l’atzar i el destí.
En el cas de la guerra, aquesta s’ocupa de forces materials i morals que li permeten actuar en l’àmbit del desconegut, omplint-lo d’un valor i una confiança essencials per a aconseguir l’eclosió de la guerra
La guerra és un mitjà ardu per a arribar a un fi —la política— també ardu
A la guerra, li agrada l’atzarós, però no és un joc d’atzar, sinó un mitjà que pretén aconseguir un fi intricat, i «sortir a la palestra» quan es presenta una situació política apta basada en interessos econòmics que necessiten la política com a «braç executor» per a a aconseguir els seus objectius.
Després dels múltiples i variats conflictes polítics que es desenvolupen al món, la imposició de la voluntat d’un dels bàndols requereix d’una indústria armamentista que doni suport a atacant i resistent. Però la guerra no és una acció entre forces diferents que es resol en un sol acte ni tampoc no es desenvolupa regularment i uniforme, perquè qui declara la guerra pretén vèncer la resistència de l’oponent, que utilitza la inèrcia i les friccions per a afeblir l’atacant. Per tant, la força que apliqui l’atacant impulsarà una despesa energètica que incidirà en el seu esgotament més o menys ràpidament. En qualsevol cas, la durada en una guerra està assegurada i depèn de l’atac i la resistència que apliquin els seus protagonistes.
Amb tot, si bé la guerra és un mitjà al servei d’una finalitat política, aquesta està obligada a adaptar-se als mitjans bèl·lics amb els quals compta. Recordem que Trump ha hagut d’interrompre unes quantes vegades els seus atacs a Iran perquè s’ha quedat sense un tipus d’armes necessàries per a castigar el seu enemic. Així mateix, la naturalesa política d’una guerra pot alterar-se i exercir la seva influència sobre els conflictes bèl·lics.
Convé insistir, doncs, en la naturalesa instrumental —no pas política— de la guerra i en compartir amb altres instruments la gestió de les relacions polítiques.
La diversitat bèl·lica
Depèn de la naturalesa de les circumstàncies polítiques, que, al seu torn, depenen del sistema econòmic en què es produeixen.
Com més importants i de major entitat siguin els motius bèl·lics, com més afecten els interessos vitals dels pobles, com major sigui la tensió que precedeixi la guerra, com més obstinació es tractarà de sotmetre l’adversari. Per això tendeixen a confondre’s l’objectiu bèl·lic i el fi polític, però la guerra és un instrument polític, no un acte independent.
Com és possible que, en un fet bèl·lic, de sobte i sols aparentment, es combinen una sèrie d’elements per a esclatar a continuació? Va ocórrer a Iugoslàvia després de la mort del seu president, Tito. Per a comprendre-ho, hem de tenir clar que tota guerra és una combinació del poder primordial dels seus elements, de l’odi i l’enemistat que poden mirar-se com un cec impuls de la naturalesa, de la capritxosa influència de la probabilitat i l’atzar, i de la subordinada naturalesa d’un instrument polític.
Quina és la finalitat de la guerra i amb quins mitjans compta?
La naturalesa d’una guerra i la seva mutabilitat depenen de les forces militars, el país i la voluntat de l’enemic. No obstant això, una guerra no implica una solució completa i definitiva ni un final segur. Paradoxalment, és la pau l’única que pot consumar l’objectiu polític i cloure el conflicte bèl·lic.
L’anorreament de les forces contràries, finalitat primordial de tota guerra, és progressiu; també la conquista del territori. Tanmateix, deixar inerme l’adversari no és l’habitual ni tampoc la condició necessària per a la pau. De fet, fins i tot la desigualtat de forces físiques entre oponents podria assolir una magnitud susceptible de ser compensada per forces morals. És el que s’esdevé a Palestina: el genocidi israelià no aconsegueix anihilar la força moral dels palestins.
Els objectius polítics poden variar tant al llarg d’una guerra que, al final, siguin completment diferents dels proposats al principi, perquè venen determinants pels resultats i per la probabilitat dels esdeveniments.
Tampoc no hem d’obviar que un atacant, davant els canvis que es produeixen al llarg d’una guerra, encara que tingui com a objectiu derrotar l’adversari, acabi esdevenint un derrotat si no l’aniquila ni conquista els seus territoris. Els va ocórrer a Napoleó i a Hitler a Rússia.
El poder de la resistència
El desgast del contrari és fonamental, però requereix d’una acció constant per a esgotar les forces físiques i la voluntat de l’enemic. Aconseguir-ho depèn del desplegament de forces i de la capacitat de resistència de l’atacat. Al Vietnam i Afganistan, per exemple, a l’agressor li va costar de sotmetre l’agredit perquè van presentar una resistència que va restar forces al contrari i el va obligar a desistir del seu intent. S’està repetint a l’Iran. Per tant, les actituds ofensiva i defensiva son fonamentals en un conflicte bèl·lic.
Tot propòsit bèl·lic basat en la resistència implica la reunió de tots els mitjans que l’afavoreixin per a aconseguir ser superiors a l’acció ofensiva de l’enemic. Si acumulen la suficient energia, la lluita es dilatarà en el temps i minvarà les forces de l’atacant fins dur-lo a un punt tal de desgast que, al final, abandonarà l’empresa.
Dins de la resistència, la personalitat i les forces moral i ideològica del líder juguen un paper importantíssim, perquè acaben impreses en els soldats.
La lluita bèl·lica
És una estructura organitzada de forma complesa i a diferents nivells: com a objecte i subjecte, com a determinació i ordenament de combats, com a creació de l’exèrcit, com a utilització de l’armament adequat…
La lluita bèl·lica s’encamina a l’aniquilament del contrari i de la seua capacitat de combatre, i la destrucció de les forces enemigues és la finalitat del combat, que pot ser molt variada: destrucció dels mitjans de l’enemic, ocupació del seu territori, usurpació de les seves riqueses… No sols s’enfronten dos exèrcits, sinó també dos Estats, dos pobles, dos països… O dos grups formats per uns quants exèrcits, Estats, pobles i països…
Tanmateix, l’aniquilament de les forces contràries no tenen per què ser un fi; també pot ser un mitjà. Així mateix, destruir les forces enemigues no té per què referir-se a un aniquilament físic; pot ser moral i, doncs, més pregon. Ara bé, aquest darrer pot resultar tan costós que fracassi l’objectiu general i, per tant, li ocasioni a l’agressor majors perjudicis que no pas beneficis. Aquest darrer cas em recorda les guerres de l’opi entre la Gran Bretanya colonitzadora i l’Imperi xinès. Els britànics aconseguiren vèncer-lo gràcies a la seva superioritat tècnica i enfonsar-lo durant gairebé un segle. Tanmateix, ha renascut de froma brillant i ha esdevingut la màxima potència mundial.
1Pres literalment de Le Monde Diplomatique en español
