Aquets article ha aparegut primer a: https://fundacionhugozarate.com/palestina-vuelve-al-mashrek/
Fins a la caiguda de l’Imperi otomà, els Estats del Mediterrani oriental van formar part del Màixriq2 i es van relacionar entre ells per mitjà d’una xarxa històrica, ideològica, social, econòmica i cultural multisecular.
Fins al seu «desmembrament» a mans dels imperis colonitzadors occidentals, van tenir una estructura respectuosa amb les identitats comunals, puix proporcionava un marc favorable a la coexistència de les diferents comunitats. Però el model d’Estat nació que va imposar Occident va intensificar les divisions etnonacionalistes i religioses i va substituir la coexistència per la tensió.
En el cas de Palestina, el projecte sionista perseguia la creació d’un Estat europeu al si del Màixriq i va optar per la seva desarabització tot alimentant el racisme davant allò àrab. Per a revertir la situació, una nova Palestina hauria de recuperar les relacions essencials, geogràfiques, culturals i religioses amb el món àrab i el Màixriq. També els restants països de l’àrea que van coexistir en el passat. Sobretot, perquè, després de la Primera Guerra Mundial (1918), els models polítics basats en la Il·lustració occidental —nacionalista i liberal— i el pensament polític islàmic —que creu en la recuperació del califat o en un Estat governat per la llei islàmica— no han funcionat.
El legat de l’Estat nació westfalià, predominant al Màixriq avui, ha causat el col·lapse total de l’Estat siri, mantingut Iraq i el Líban en una inestabilitat perpètua i esgotat Líbia i el Iemen.
Per contra, l’Imperi otomà va ajustar realitats multiètniques i multiculturals de tots els Estats tot negociant i permetent el trànsit de diferents tradicions i principis morals. Al Màixriq, les persones vivien dins d’una realitat formada per molts grups i no volien pertànyer a un grup o haver de pertànyer tot el temps a un mateix grup, així que les diferents comunitats coexistien i gestionaven els assumptes intercomunals sense massa conflicte.
Avui pateixen els mateixos conflictes del Nord global, allunyat de l’internacionalisme i l’universalisme pel seu entestament a imposar un sistema de valors a la resta del món totalment obsolet. Per a solucionar els problemes més greus de la humanitat —com l’escalfament global— i desenvolupar un món menys brutal, cal superar aquest model.
La Palestina posterior a Israel ha de recuperar la llibertat de moviment mitjançant la reconnexió amb el Màixriq mitjançant carrerteres, trens i rutes aèries. Sols així es crearà una xarxa nova de negocis conjunts, iniciatives culturals i connexions familiar.
Així mateix, als països del Mediterrani oriental els convé descentralitzar llurs Estats nació i reduir llurs governs convertint-los en unitats més petites i autònomes (com les antigues ciutats Estat), si bé gestionar els temes regionals mitjançant un organisme multinacional més ampli.
Convindria suprimir tots els Estats nació independents i sobirans perquè estan desfasats i hi ha marcs polítics més eficaços, com ara les confederacions. Al Màixriq, hauria de reconceptualitzar-se la relació entre les seves diverses sectes. Musulmana, cristiana i jueva en el cas de Palestina.
L’agonia del model westfalià
Vivim en un món «postwestfalià» i els Estats nació que coneixem han perdut importància.
La Pau de Westfàlia (1648) va desembocar en els Estats nació occidentals i va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys a Europa. Va imposar el principi que un Estat posseïa la sobirania sobre els seus territoris per tal que les restants potències no poguessin interferir en els assumptes interns d’un Estat dins de les seves fronteres i evitar més guerres produïdes per disputes teològiques. El model westfalià es va estendre per tot el món i, fins i tot, grups anticolonials van acabar acceptant-lo com a model polític, de maner que van idear, esborrar o reinventar nacions. Va ocórrer també amb les sectes, tribus i monarquies indígenes del Sud global, que es van fusionar, dividir o tatxar en crear-se els seus Estats nació.
Al Màixriq, aquest procés es va produir entre el 1916 i el 1924, quan Gran Bretanya i França es van repartir les províncies otomanes del Mediterrani oriental i les van convertir en Estats nacions. Per culpa seva, els enfrontaments bèl·lics no han deixat de créixer i son cada cop més brutals.
El model westfalià fomenta l’aïllament i la reclusió i és un obstacle per a una vida millor, no sols al Màixriq o Palestina, sinó també a la resta del planeta, perquè no saben abordar els problemes mundials més greus: escalfament global, pobresa, població refugiada…
Un altre model, si us plau
Hauríem de tornar la vista cap al Màixriq otomà del segle XIX, perquè era un indret en què els reformistes otomans, la intel·lectualitat local i els líders religiosos van construir i sostenir un modus vivendi entre les diverses comunitats i entre aquestes i les autoritats.
Els otomans que van ocupar el Màixriq van ser governants innovadors que sempre van buscar la col·laboració amb les societats sota el seu domini per a mantenir l’Imperi per consentiment i no pas per la força. Fomentaven la instal·lació d’elits locals, rurals i urbanes àrabs-otomanes a fi de governar en el seu nom i funcionar com un pont amb la població de les províncies àrabs. Els resultats eren positius perquè aquestes elits comptaven amb la confiança de les seves pròpies comunitats, cosa que no s’esdevé amb les nostres actuals elits polítiques…
Les seves negociacions es basaven en una noció no europea de coexistència laica entre grups que s’identificaven per la religió, la cultura i l’origen ètnic. Com a ciutadans, eren lleials a l’Imperi i creaven una convivència autèntica entre les diferents comunitats.
El marc de la identitat col·lectiva no era sectari, sinó ecumènic, que és un model polític que defèn la «igualtat política laica per a tota la ciutadania». Les polítiques des de dalt i el renaixement cultural del Màixriq entre el 1860 i el 1914 van produir una visió laica de la coexistència, però no a la manera europea. Es tractava d’una visió esperançadora basada en la solidaritat entre la ciutadania de diferents tradicions i creences dins de l’Imperi otomà. En força indrets —com ara Palestina— era una realitat quotidiana abans de les agressives intervencions europees al Màixriq.
Al si d’aquella coexistència estava el grup, associació de gent molt més flexible que una secta i amb una estructura social que va permetre una autèntica convivència entre el 1860 i el 1914 i que va establir un model de relació entre la ciutadania i els seus Estats allunyada de l’Estat nació westfalià. S’era ciutadà o ciutadana en un marc ecumènic propi basat en el grup etnocultural i en una entitat política supranacional. Tothom tenia els mateixos drets de ciutadania i, alhora, tenien drets i obligacions a l’interior del grup al qual s’havien incorporat. Aquesta estructura podria aplicar-se al futur i es tractaria d’una confederació o una unió d’agrupacions iguals que retrien comptes a la ciutadania del Màixriq.
Així doncs, aquest model del passat no està obsolet per a gestionar la diversitat i el pluralisme, mentre que el laïcisme i la democràcia liberal dels models polítics occidentals no son el millor camí per la seva gran curtedat de mires. Es tracta d’un nacionalisme limitat que res té a veure amb el moviment palestí, l’alliberament del qual demanda una imaginació universalista, perquè els nacionalismes que hem conegut procedents del model westfalià han estat despietats i ingents i ens han fuetejat des de la Pau de Westfàlia.
El marc ecumènic, que encara sobreviu en alguns aspectes al Màixriq, és un antídot per a l’immund sistema de l’Estat nació que se li va imposar i una alternativa als règims autoritaris i als qui fan del sectarisme religiós el seu principal programa polític.
Les relacions intercomunitàries dins del Màixriq eren molt menys conflictives i la persecució sols ha arribat amb el sionisme.
El camí per a la reconstrucció d’un mosaic d’identitats en el futur comença a les ciutats. Jerusalem, que abans del 1948 era una ciutat pròspera i cosmopolita, és famosa pels seus barris històrics: l’armeni, el musulmà, el jueu i el cristià. Tothom teixia lligams que transcendien aquelles divisions i la realitat diària era la coexistència.
La nova Palestina hauria de basar-se en aquelles realitats i el seu impacte seria la seva millor salvaguarda.
1 Aquest article està basat en els escrits d’Ilan Pappé.
2 Regió oriental del món àrab que, en àrab, significa «indret per on surt el sol» o «l’Oriente». S’oposa geogràficament al Magreb, «l’Occident» o «indret on s’amaga el sol».
És el cor històric del Pròxim Orient i abraça els països situats a l’Àsia occidental i nord-est d’Àfrica: Egipte, Iraq, Síria, Jordània, el Líban i Palestina.
