Aquest post ha estat publicat abans en:
https://fundacionhugozarate.com/por-que-la-izquierda-pierde-votantes/
Segons l’editor britànic Ernest Benn (1875-1954) «La política és l’art de buscar problemes, descobrir si existeixen o no, diagnosticar-los incorrectament i aplicar el remei equivocat». Potser per això moltes persones han perdut la fe en la classe política.
També perquè els polítics no els donen realment el que els importa. En efecte, quan apareix un polític que els ofereix el que necessiten, com l’actual alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, l’electorat acut a votar.
Finalment, perquè estem en una era de mandataris, no pas de líders.
En qualsevol cas, el més greu problema que se’n deriva és que sempre colpeja els més empobrits i potencia les massacres.
El pessimisme davant la política
S’ha generalitzat arreu del planeta. La ciutadania mundial pensa que les donacions econòmiques dels poderosos als polítics demostren que tenen més influència que els electors i ho consideren una causa de corrupció. Les darreres enquestes assenyalen que més del 80% de la població mundial no creu ja que la classe política governi per al bé comú.
Els crítics d’esquerres sospiten que aquesta situació està relacionada amb els mals provocats pel capitalisme, imperant des de fa segles.
La classe política d’esquerres argumenta que els interessos econòmics i financers i els valors morals d’uns pocs tenen preferència sobre les necessitats de la majoria. N’hi ha milers d’exemples. Un dels més escandalosos va ser el grec el 2015. Llavors, el país s’enfrontava a una crisi de deute públic i el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea «van embalar» un paquet de rescat que obligava el Govern grec a implantar uns immensos retalls en serveis públics. El Govern va sotmetre a referèndum els termes del rescat i una esclatant majoria de grecs va rebutjar els retalls en despesa pública. Tanmateix, el Govern liderat per l’esquerra política va negociar un paquet força més dur i l’Estat va optar pel benefici i la rendibilitat en lloc de les necessitats socials. Unit a l’impacte del covid-19, sanitat pública, educació pública i serveis socials encara no s’han recuperat i el país està ara en mans de l’extrema dreta.
Un altre cas més proper és la política ferroviària dels partits majoritaris espanyols. Han destinat gairebé cent mil milions d’euros a l’AVE per a tan sols 37 milions de viatges i menys de set mil milions d’euros a trens de rodalies i mitjana distància per a mes de 600 milions de trajectes. A més a més de beneficiar la classe benestant, la que utilitza l’AVE, a qui més beneficia? A les empreses que fabriquen l’AVE i construeixen la via fèrria per la qual passa. No als usuaris dels trens de rodalies i mitjana distància, que son la immensa majoria del poble. Per què els partits majoritaris han potenciat l’AVE?
Les ciències socials com a forma de bruixeria2
Eviten exposar crítiques per a protegir llurs pròpies postures, no assenyalen que cal anar més enllà del capitalismes ni presenten una visió esperançadora del món postcapitalista, encara que totes les estadístiques mundials diguin que el capitalisme comporta l’augment de la desigualtat, l’empitjorament de les condicions de salut i que cada cop hi ha més gent pobra.
Certament, la ciència social és part del sistema capitalista; per això s’absté d’exigir un derrocament revolucionari i sols recomana reformes mínimes que no canvien el sistema. Mai no criticaran el funcionament de la política capitalista.
L’elit política
Als països «democràtics», la classe política no es preocupa d’ajudar i resoldre els problemes de l’electorat amb el que ha contret una responsabilitat i a qui ha fet unes promeses. Sols el consideren una base l’obligació de la qual és elegir els polítics quan es presenten. Molt pitjor ocorre en aquells països amb règims polítics que prescindeixen d’eleccions, perquè el seu únic objectiu és romandre en el poder.
Hi ha, doncs, un gran abisme entre les necessitats de los electores y el que esperen de la política i els objectius de les elits polítiques, que, de vegades, fingeixen preocupar-se dels principals problemes de la ciutadania: l’escalfament global, la colonització, l’opressió, la violència i la guerra civil, la justícia social, la pobresa, l’educació i la salut. Per a acabar no fent res.
És l’actitud, per exemple, dels Governs davant el conflicte palestí. Els seus interessos corren veïns a Israel, mentre que els seus poble estan al costat dels palestins.
L’esquerra avui
Com és després del triomf de Thatcher a la Gran Bretanya i Reagan als EUA? L’esquerra tradicional va anar perdent rellevància política i capacitat per a forçar el canvi. Així que, analitzar sols postures concretes sobre temes fonamentals ja no és suficient, perquè poden canviar; a més a més, les esquerres actuals es postulen de manera diferent en temes econòmics, nacionalistes i patriòtics.
L’esquerra dels grans partits polítics organitzats o les coalicions electorals que històricament s’identifiquen com d’esquerres no aconsegueixen oferir una alternativa real al centre i a la dreta. Dissortadament, sovint, el seu objectiu és imitar la dreta o ser una «dreta light»: versió més suau de les polítiques dretanes per a millorar el seu atractiu electoral.
Amb tot, el seu principal fracàs és que no abandona el seu caràcter eurocèntric i occidental; ofereix lemes, no pas solucions; i intenta satisfer l’electorat que es troba al centre, no pas a l’esquerra. Per tant, l’esquerra occidental accepta polítiques avorribles per a qualsevol que cregui en la justícia econòmica i social o en una política exterior que representi aquests valors.
Hi ha qui creu que la solució seria connectar de nou aquesta esquerra amb els valors de la Il·lustració europea, adequant-los al segle XXI. Tanmateix, no tenen en compte que aquesta Il·lustració desemboca en un capitalisme «amb rostre humà». És el que fan partits com ara el Partit Socialdemòcrata alemany, el Partit Socialista francès o el Partit Laborista britànic, que han abandonat els seus compromisos amb el poble per a captar el «centre polític».
Si el llegat liberal de la Il·lustració no val, tal vegada podrien recuperar els valors més clàssics del socialisme i adaptar-los a la nostra època i també alguns ideals humanistes anteriors a la Il·lustració. El pensament socialista ofereix eines molt útils i rellevants per a entendre què és el que no funciona en el capitalisme i la seva relació amb l’auge del colonialisme.
Certament, l’esquerra és filla de la Il·lustració, però aquera era filla de l’Imperi i continua tenint una actitud colonialista massa condescendent amb el Sur global, ja que donen per fet que el Sud ha de «posar-se al dia» seguint l’ideari de l’esquerra occidental. És una actitud racista que convé atallar amb valentia, especialment en relació amb Àfrica i Pròxim Orient.
Construir una nova coalició
Tots els anys, mig milió de persones d’esquerres es concentren en setembre a França per a celebrar un festival per la Festa de la Humanitat, convocat pel periòdic comunista L’Humanité. En la segona meitat de l’any, uns quants milers de persones assisteixen al Congrés Socialista de Chicago, una de les reunions més importants de l’esquerra estatunidenca.
Encara que son velles convencions i organitzacions, la composició dels seus assistents ha canviat. Ara acuden persones de comunitats àrabs i musulmanes, immigrants africans, del Sud-est Asiàtic i de Sud-Amèrica. Son els pocs espai en què Occident és solidari amb països com Palestina sense que tingui repercussions repressives per part del podeer. Bon exemple del que cal fer: crear un nou mosaic humà d’esquerres en què la classe obrera tradicional i la classe obrera immigrant puguin marxar plegades com una sola classe.
També hi ha grups no adscrits a l’esquerra política que coincideixen en el seu suport a Palestina. Son els congressos anuals musulmans: American Muslims for Palestine als EUA i Islamic Human Rights Commission a Londres. Per tant, la coalició per Palestina, que funciona eficaçment pertot arreu, hauria de ser la base per a coalicions locals i, després, globals.
El racisme de l’esquerra institucional
És un dels principals obstacles per a construir una coalició sòlida, encara que sigui més inconscient que no pas voluntari, i els partits comunistes europeus encara han d’espolsar-se el seu racisme. De fet, una de les raons de l’èxit de l’esquerra en les eleccions franceses del 2024 va ser que el va superar i una nova generació d’immigrants va decidir de participar en les eleccions votant a l’esquerra.
Un altre tipus de racisme és el del Partit Demòcrata estatunidenc, ja que tenen por d’elegir candidatures progressistes no blanques que donen suport a Palestina, malgrat que no és un partit racista; però, quan es tracta d’Israel i Palestina, encara s’espanta l’establishment demòcrata. Tem plantejar una conversa clara sobre temes que han de canviar dràsticament, com desfinançar la policia o reformar seriosament la política carcerària.
1El text procedeix de l’intel·lectual Ilan Pappé.
2Títol d’un llibre de Stanislav Andreski publicat per Taurus.
