GRAVACIÓ DE L'ESDEVENIMENT

https://www.youtube.com/watch?time_continue=5&v=AHWD4LGZRVM&embeds_referring_euri=https%3A%2F%2Fmail.google.com%2F&embeds_referring_origin=https%3A%2F%2Fmail.google.com&source_ve_path=Mjg2NjY https://www.youtube.com/watch?t

Bona vesprada. ATTAC – PAÍS VALENCIÀ ha volgut fer-se ressò de les reflexions més actuals sobre el canvi o col·lapse climàtic. Per a això, ha comptat amb tres representants d’excepció en les seves respectives branques.
Faré una molt breu presentació, per ordre alfabètic, de cadascun d’ells. Poden vostès consultar molta més informació en Internet.

En primer lloc, hem comptat amb l’economista i feminista valenciana CARMEN CASTRO, especialitzada en models de benestar, poítiques europees de gènere i sistemes de permisos per naixements, que va ser, per cert, el contingut de la seva Tesi Doctoral. Tant professionalment com acadèmica, la seva aportació a la igualtat de gènere i polítiques públiques, així com la transversalitat de gènere, formació i col·locació han estat fonamentals. En àmbits relacionats amb el gènere ha assessorat institucions públiques i associacions. També va engegar la Càtedra d’Economia Feminista de la Universitat de València. Així mateix, ha realitzat importants aportacions escrites sobre el seu camp d’investigació i el pedagògic. És també una destacada activista per un canvi en el model social. És autora de llibres com Claves feministas para transiciones económicas. Escriu per a publicacions com ara El Diario.es i CTXT.

En segon lloc, comptem amb el biòleg especialitzat en Ecologia madrileny ALBERTO FRAGUAS, amb més de 40 anys d’experiència com a consultor en Planificació Ambiental del Desenvolupament i en processos d’autorització ambiental. Ha comptabilitzat la seva especialització tècnica amb l’activisme. Va ser Degà del Col·legi de Biòlegs de Madrid, fundador de l’associació de professionals APROMA i de diversos congressos nacionals de medi ambient. Director de GREEN CROSS (ONG fundada per Mijail Gorbachev) i col·laborador d’organitzacions com ara Alianza por la Solidaridad, etc. Va ser director de l’Institut de la Terra i assessor del Ministeri de Medi Ambient i Transició Ecològica. Així mateix, és coordinador d’Ecologia Política d’ATTAC – Espanya i coordinador de l’Aliança “Más allá del crecimiento”. El tema de la seva ponència se centrarà en el canvi de civilització al qual ens veiem llençats com a conseqüència de les crisis de tot tipus que estem vivint.

Finalment, comptem amb la presència de l’urbanista valencià JOAN OLMOS, enginyer de Camins que es va incorporar a la docència en la Universitat Politècnica de València com a professor associat en l’Escola de Camins. El 1996 es va iniciar com a professor titular de l’Escola d’Arquitectura de la mateixa universitat fins al 2012, en què es va jubilar. Va ser Degà del seu col·legi professional i Director General d’Obres Públiques del primer govern autonòmic valencià, fins al 1988. Vinculat des dels seus inicis al moviment ecologista valencià, va col·laborar en la creació, fa 24 anys, del grup multidisciplinari Terra Crítica, una mirada combativa sobre els conflictes ambientals, culturals i urbanístics del nostre territori, en contacte amb moviments veïnals i socials. Publica en revistes especialitzades i mitjans de comunicació i acut a xerrades i debats. El seu darrer projecte junt amb altres professionals i activistes és l’aula de debats “La Plaça”. La seva exposició se centrarà en els camps que tan bé coneix relacionats amb el nucli de de la taula rodona que presento.

LLUÍS VICENT BANYULS I FERRANDO (València, 1978) és music i poeta, més conegut com Lluís Vicent. Té les seves arrels al sud de la província de València i la infantesa, a través de la natura i el contacte continuat amb els avis, el van marcar.
El seu primer encontre amb la música és una guitarra trencada del pare que tocava en secret. Arriba un moment en què guitarra i lletres de cançons creades per ell es combinen, ja en l’adolescència.
A 18 anys, comença l’aprenentatge de la guitarra clàssica. Destaca amb Manuel Collado i Toni Iñíguez (Institut Musical Giner).
Està també la seua vinculació definitiva a la ciutat de València i el compromís amb determinats col·lectius.
També ha estat en altres grups i experimentat altres gèneres i corrents. No trigaria a incloure poetes de totes les terres i idiomes. El 2005 apareix “Cançons d’anar per casa”. Però hi ha hagut més treballs i més recitals en diversos àmbits. És membre de l’AELC i del Colectiu Ovidi Montllor.
PREMIS I OBRES LITERÀRIES PUBLICADES
Premi de Poesia Joan Duch uns quants cops
II Premi de Poesia Camí de la Nòria de Picanya
Primer premi de prosa “La Font de Ferro” (2009)
LIV Premi de Poesia Castellum Ripae 2009
Guardó en el Concurs de Creació Literària Puigmarí 2010
Publicació de “Les Penúltimes Paraules de Sísif”, Editorial Germania, 2012.
Premi del Colectiu Ovidi Montllor a la millor lletra “En la corda fluixa”, 2012.
Guanyador del certamen estatal de poesia Adolfo Utor Acevedo.
Col·laboració en el recull “Relats a Vora Mar”, Editorial Neopàtria.
“Quatre rius de sang”, Editorial Neopàtria, 2018.
Narrativa “El Cafè dels Somnis” (2020), Neopàtria.
Poemari “Mars enllunades de tarquim”, Ed. Círculo Rojo 2022.
Col·laboració amb Jaume Pérez-Muntaner, Francesc Mompó, Manel Alonso Català i Vicent Penya en el llibre “Les Veus de la Música” (2022)
Poemari “Ciutat Sudari”, Editorial Cuadrante, 2024.
Llibre de contes i altres proses “Mil Nits per No Dormir”, Editorial ViveLibros (2025).

OBRES DISCOGRÀFIQUES PUBLICADES
Consciència Urgent, 2007 – Cambra Records
Tendres deixalles, 2008 – La Cúpula
El dia de després, 2013, Mesdemil
Segon Origen, 2019. La Cúpula
La tirania de la normalitat, 2020 – La Cúpula
Cançons d’anar per casa, 2020 – EP
Black Uprisin, 2021 – Lluís Vicent & La Free & Feelin’Band – La Cúpula
Per Versions, 2022 - Lluís Vicent & La Free & Feelin’Band
Amunt els cors i les destrals, 2024 - Lluís Vicent & La Free & Feelin’Band
Els paisatges anònims (Rare Edition), 2025 - Lluís Vicent & La Free & Feelin’Band.

CIUTAT SUDARI és un llibre de poemes que busca en Allen Ginsberg unes certes arrels. No vull ací dir res que coincidesca amb el Pròleg del poeta Manel Alonso, perquè és millor que compreu el llibre i el llegiu vosaltres mateixos. A més, no vull fer spoiling…
En la primera part hi ha una tornada a les arrels, a la recerca d’una pèrdua que contraposa a l’aspror que suposa la ciutat. És com aquell bressol anomenat Rosebud que apareixia a “Ciutadà Kane”. Hi ha un poc d’això en aquest poemari. Però, immediatament, aquell passat que es busca anhelant és substituït pel present que implica la ciutat i que no presenta cap aspecte positiu i, sobretot, està vinculada a la mort.
Quant a Hivern a Nova York, voles d’un present esquifós a la recerca de la ciutat ideal per excel·lència.

ENTREVISTA
Començarem amb generalitats…
Fins a quin punt les arrels del sud han incidit en la teua personalitat i creativitat?
De quina forma la infantesa va incidir en la teua producció musical i literària?
Per què tocaves la guitarra en secret?
Què és el que tocaves amb la guitarra?
Per què vas voler aprendre guitarra clàssica?
Amb quins col·lectius has col·laborat o col·labores?
Quins poetes catalans i valencians han influït en la teua obra?
Per què aquest picoteig d’estils, d’autors…?
Per què la poesia?
I també has fet els teus pinets en prosa…
De quina manera et va afectar la pandèmia creativament parlant?
Per què li has dedicat el poemari a la comarca de l’Horta?
Per què aquesta vinculació de la ciutat a la mort?
La teua ciutat és tot el contrari de la polis grega o l’urbs renaixentista o capital de cultura, trobada, diàleg… Per què has buscat transmetre-hi l’esperit dels autòmates?
També és una ciutat que arrabassa tota creativitat. Ginsberg va passar per un període de stuck – atorament. És quelcom que li passa a tot qui és creatiu. Quan va viure a l’Índia, li va preguntar a un guru com podia recuperar-la. Ell li va preguntar sobre què escrivia i Ginsberg respongué que sobre la ciutat, però que ja no li oferia novetat. Llavors, el guru li va respondre que tornés a sortir al carrer i que intentés veure una ciutat diferent o una ciutat amb uns ulls diferents. És a dir, amb ment de principiant. Ho va aconseguir i va tornar a potenciar-se. Podries assolir una visió diferent de la ciutat a la que exposes en aquest llibre?
Aquesta primera part sembla un auca… Ho tenies en ment?
Entrem en la segona part pensant que l’aura de la ciutat moderna per excel·lència ens traurà el mal sabor que ens havia deixat la primera, però no, resulta que encara aguditza més l’angoixa que ens ha tocat viure-hi…
Hi ha versos realment escatològics…
García Lorca va patir força a Nova York… Hi va veure la mateixa ciutat que tu descrius?
Hi ha una recerca de la mort intensa, angoixant…
Es pot viatjar amb la poesia sense necessitat de fer turisme?

Bon dia a totes les persones presents

Em dic Pepa i estic molt contenta de ser amiga d'Ana. Tanmateix, abans de centrar-me sols en ella, vull donar-vos l'enhorabona a tots dos. Jose, a tu et conec poc, però tinc el convenciment, pel que hi he observat, que la vostra relació continuarà essent d'una gran qualitat.
I ara passe a la meua amiga. Ana, ja saps que ens coneixem gràcies a Toni, el psiquiatre que va pronosticar que mai no ens duríem bé. Com has pogut comprovar, es va equivocar. Per cert, que l'hi vegis, recorda-li-ho de la meua part…
Toni organitzava sessions de mindulness i, en una ens vam conèixer tu i jo, recordes Ana? O sigui, el mindfulness ens contacò i, a poc a poc, ens va fer amigues. Crec recordar que les sessions eren cada 15 dies en aquella llibreria tant elegant i bonica que hi havia davant del Palau del Marqués de Dos Aigües. S'anomenava Leo? Després, alguns de nosaltres, ens preníem una copa de vi o una cervesa en la cafeteria de l'Hotel Inglés i jo t'acompanyava fins al cantó de ta casa per continuar cap a la meva. Vaig conèixer altres persones en les sessions de Mindfulness, però sols va continuar amb tu l'amistat, perquè arribà el moment en què quedàvem de tant en tant per xerrar i posar-nos al dia.
Quan la llibreria va tancar, me'n vaig anar de les sessions de Mindfulness, però vaig continuar en contacte amb tu i, encara que hi ha hagut períodes en què ens hem vist poc o hem parlat poc per telèfon, la confiança i la seguretat en la relació sempre han estat aquí.
De tu podria dir moltes coses, però hi ha més persones que voldran parlar-ne. La primera característica teva que vaig admirar va ser la teva enorme capacitat d'organització. Recordes aquells caps de setmana en què ens tancàvem en algun centre fora ciutat per tenir sessions maratonianes de mindfulness? Sempre eres tu la que se n'encarregava i sempre eixia tot molt bé. També la teva capacitat per a sacrificar-te: eres la primera a entrar per a rebre'ns i la darrera en sortir, per deixar-ho tot en ordre.
Una altra qualitat teva que he gaudit ha estat la teva capacitat per a escoltar, ser pacient mentre escoltaves i energia per a proposar solucions. Podia passar-me una bona estona parlant, però tu mai no interrompies i, quan acabava, començaves a fer-me preguntes per a oferir opcions d'ajut. Gestiones força bé l'escolta activa. Molt més que parlar de tu mateixa, quan tants motius has tingut per a fer-ho i buscar consol i comprensió.
Abans d'acabar, m'agradaria dir-te que ets una persona que posa una gran passió en les coses i en les seues experències i el fet de ser molt animosa, malgrat els difícils moment que t'ha tocat viure.
I, per tabncar, vull tornar a Jose. En primer lloc, l'amsitat d'Ana ha estat un regal que valoro molt i que procuraré seguir cuidant. I ara a tots dos: que la vostra visa estigui plena de moments significatius, gratificants i enriquidors.
Una abraçada ben forta.

El turisme, que no fa tants anys era una activitat bastant minoritària, ha esdevingut la «pesta» del segle XXI.
Un poc d'història
El turisme sorgeix gràcies a la instauració de 2 setmanes de vacances pagades a França l'agost del 1936, gràcies al govern del Front Popular. Era una passa més de l'estat de benestar i una mena de «premi» compensatori per no cobrar el salari merescut o que treballessin menys hores.
A partir del seu establiment, sindicats, associacions i grups religiosos tractaren d'aprofitar al màxim el temps lliuyre dels treballadores, contribuint també a la seva educació. Es tractava, doncs, d'un «turisme social», que proposava activitats i colònies de vacances per als treballadors.
El capitalisme es fica pel mig
No trigaren les empreses capitalistes a assumir el control del turisme i ampliar-ne l'oferta. Han convertit el turisme en un dels negocis més productius dels segles XX i XXI.
¿«Viatger» o «turista»?
El primer és «la persona que se trasllada d'un lloc a l'altre, generalment distant, per qualsevol mitjà de locomoció». És minoritari i sempre va ser una «rara avis» per a rics.
El segon és «la persona que viatja per plaer» o això se suposa. La seva primera finalitat va ser l'aventura, encara que es va desvirtuar molt ràpidament.
¿Viarge o turisme?
El viatge està vinculat al «trajecte»; el turisme, al destí.
El primer comença en la nostra ment, s'inicia a la porta de casa i conclou quan tornem o decidim de quedar-nos en alguna de les «escales». Ho va fer Odisseu de tornada a Ítaca, la seva llar. El temps que dura l'itinerari és important; així com el descobriment que implica.
Per contra, el turista «es transplanta a un altre lloc» per tal d'arribar a un destí. Quant a ltemps, és curt, còmode i anodí.
Novetat esdevinguda hàbit
Avui no s'entenen les vacances si no és anant-se'n a un altre lloc i la pregunta obligada és: on te'n vas de vacances?. Ningú no pregunta: què faràs aquestes vacances?
Desil·lusions turístiques:

1. Quan el turista arriba al seu destí, comença a pensar que a casa estava millor, encara que mai no li ho confessarà a ningú.
2. Comprovarà que el seu darrer viatge se sembla molt als anteriors…
3. En arribar, es trobarà amb milers de turistes com ell q ue li recorden que és un vulgar turista.
4. L'autenticitat que li ha promès l'agència de viatges és falsa.
   «Tenir vacances» o «anar-se'n de vacances»?
   El primer és un dret pel qual lluitaren els nostres avantpassats. Ens proporcionava descans.
   El segon, un manament capitalista que ens converteix en esclaus consumistes però que no ens duu el gaudi, però si el cansament.
   Aventura o crònica d'un destí anunciat?
   El viatger surt a l'aventura sense esperar res. El turista arriba a llocs prèviament elegits i dissenyats on es troba amb altres turistes. No aspira a la sorpresa, sinó a rebre un servei concret. No li interessa el descobriment cultural ni assumir riscs ni sortir a explorar, sinó a que li manen, com a bon consumista, el que s'ha programat per a ell: lloguers, mitjans de transport (bicicletes, patins, vaixells de vela, camells…). El màxim és el «paquet complet».
   Existeis la «màgia» turística?
   No, perquè tot està prèviament organitzat i els seus únics interlocutors son cambrers, recepcionistes d'hotel i venedors de botigues per a turistes. Els primers van a «gaudir» i els segons a «servir-los».
   Models turístics
   Organizat o airbnb.
   Els «no-llocs» del turisme
   Son exactament iguals pertot arreu: aeroports, ports, «ciutats-boutique», parcs temàtics, estacions de ferrocarril, gasolineres, àrees de descans a les autopistes, centres comercials, zones frontereres, perifèries urbanes on s'amunteguen els desheretats… Es tracta de punts de reclusió de turistes per tal que consumeixin encara més. Exemple: els «paradisos tropicals».
   Hi ha un turisme sostenible?
   No.
   Hi ha més opcions…
   Preguntar-nos per què aquesta dèria per sortir, privilegiar l'itinerari o el mitjà de transport.
   Precismaent, en aquest apartat, voldria introduir una opció que s'està posant de moda i que demostra la insaciabilitat del capitalisme: el benestar sexual com a destí turístic. Així ho contava el NYT el passat 22 de novembre…
   Turisme per a descobrir el món o per a fugir de la pròpia vida quotidiana (oblidar-lo)?
   Que el lector es responga a ell mateix de forma valenta…

L’autora del poemari que avui presento, Amparo Peris, és valenciana i va estudiar Dret en la Universitat Complutense de Madrid, ciutat on ha viscut gairebé 20 anys.
Ha treballat com a Coordinadora de Cursos Internacionals en la Biblioteca Valenciana i en l’Acadèmia Espanyola a Roma.
Ha organitzat activitats literàries en congressos culturals com «Ventanas» i «La Poesía está de moda», en el Cercle de Belles Arts i en l’IVAM.
La seva vocació periodística l’ha duta, en «Las Mañanas de la Radio», a «El Rincón de Amparo» (Televisió Municipal Valenciana), on recomanava libres per a totes les edats.
Va ser guardonada amb «La Pluma Montblanc» del Magazine del periòdic «El Mundo» per un article sobre la dona.
Ha orientat la seva creativitat cap al gènere epistolar, els relats, les novel·les d’intriga, de gènere social i d’amor i la poesia.
En Retazos, que és el llibre que ens ha dut avui ací, ens mostra fragments de vides, d’històries i, sobretot, poemes d’amor, un amor que va més enllà del que entenem per aquesta paraula.
Per a Amparo, la literatura és una passió i, a través del llenguatge, verbalitza la vida en moments, esguards, ficció y realitat.

OBRA PUBLICADA DESDE 1995
POESIA
Sensaciones
Maquillaje de Noche
Las Gatas de Rodas aúllan a la luna
13 Notas de ébano y marfil
Retazos
RELATS
Espejismo
Cartas desde el andén
ANTOLOGIES
101 Crímenes de Valencia
Encuentro Nacional de Poetas en Anuesca
Tan Mortals, tan Divines (Diálogo entre la Poesía y las Artes Plásticas)
Caminos de la Palabra (homenaje a Max Aub)
El Sueño del Búho
Ventanas
Cuaderno de Viaje (Torrent de Paraules) 2011-2021
NOVEL·LES
Café Piano
Toma pan y moja
Tengo que decirte algo
El Club de Anastasia
Ambición

A mi, m’agradaria que fos la mateixa Amparo qui ens parlés de la seva producció literària. Crec que la millor presentació consistiria a fer-li una entrevista que podríeu completar totes les persones que heu vingut a acompanyar-nos.

Començo amb algunes preguntes i reflexions:
La teva poesia, Amparo, em sembla fonamentalment narrativa. I em baso en una definició sobre ella: «Aquella que narra una història. La seva longitud i complexitat varia d’un poema a un altre i no acostumen a ser dramàtics. Els versos intenten ser objectius i l’esquema mètric i la rima acostumen a ser regulars». En el teu cas, crec que destaca el relat de les emocions que hi vesses… Hi estàs d’acord?

Es una poesia que li dona molta importància al record, vehiculat sovint per la malenconia. Per què?

També valora enormement l’amistat…

Música i amor, dansa i amor, tango i amor… Què buscaves en aquest enllaç? En el poema del tango, a més, el ritme és força marcat…

En la teva poesia, la veu poètica s’expressa a través del diàleg i exigeix contínuament una resposta.

A pesar de respostes del «tu» negatives, a pesar dels fracassos, dels desamors… la relatora de les seves emocions no perd ni un sol instant la il·lusió i l’esperança en el futur.

La geografia també té el seu paper en la teva poesia, ja que la vincules a l’amor i acostumen ser llocs emblemàtics.

La teva reflexió sobre la por com a fre a la llibertat.

Per què Virginia Wolf, Marguerite Duras i Sylvia Plath?

Lorca és un altre dels teus referents i el teu poema «Navegando por tu cuerpo» resulta molt «lorquià»…

Y, en filosofia, Plató…

O literatura eròtica com L’amant de Lady Chatterley…

Com ha influït el cinema en la teva poesia?

El teu poema «Feroz» em recorda força a «No hi havia a València dos amants com nosaltres» de Vicent Andrés Estellés.

La incidència de l’amor sensual en molts dels teus poemes.

Creus que l’element biogràfic és fonamental en l’obra dels poetes?

El mar es una altra constant en la teva poesia. Quina metàfora o símbol hi representa?

I després està la pintura: els quadres del Bosco i «L’origen del Món» de Courbet. Per què aquests quadres i aquests pintors?

Y, com no, el gran narrador que va ser Guy de Maupassant…

Més informació en https://fundacionhugozarate.com/invitacion-charla-coloquio-viajes-sostenibles-versus-turismo-inaceptable-con-pepa-ubeda-iranzo/

Vídeo de l'acte: https://fundacionhugozarate.com/charla-coloquio-viajes-sostenibles-versus-turismo-inaceptable/

Imatges de l'acte:

Vídeo de l'acte

Si Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre del 1924 – València, 27 de març del 1993) hagués estat artista plàstic, jo l'hagués encabit entre el Realisme i l'Expressionisme. Probablement tan prolífic com ho va ser com a escriptor.
Tal vegada per això, l'Estellés que hi veu Jaume Plensa no és el mateix que admira a Antoni Miró. A més a més, no oblidem pas que Estellés, en el Mural del País Valencià, intenta homenatjar un grup d'escriptors i artistes plàstics a través de la paraula poètica. El nostre poeta ja va dir que, durant la seua redacció, a banda de Neruda i Baudelaire, l'acompanyaven el Guernica de Picasso, el cartell del Congrés de Cultura Catalana de Joan Miró i el record dels murals de David Alfaro Siqueiros i Diego Rivera.
Comencem, però, per dos aprenentatges estellesians de joventut, perquè va projectar les seues mans en el pa com a forner i en els metalls preciosos com a orfebre abans de substituir-les per realitats radicals transfigurades en mots poètics com a resultat de dèries pulsionals de sexe i mort.
Amb tot i això, no podem obviar que l'obra poètica de V.A.E. té una dimensió espacial d'un fort component topogràfic que va més enllà de la representació literària dels espais i els llocs. Ho podem constatar en l'omnipresència de les seues imatges espacials i en un plantejament d'itineraris interpretatius dels significats. Així com en les funcions poètiques i discursives dels indrets. Aquí estan les seues representacions fulgurants de la casa, el món urbà, el país… Per a articular un discurs poètic i polític.
Fins ara, l'Estellés «plàstic». Deixe oberta la via per a una indagació de la influència de les arts plàstiques en el poeta.
A continuació, el vincle entre l'escultor català Jaume Plensa i Estellés; i entre el nostre poeta i l'artista plàstic alcoià Antoni Miró.
El 1956, Estellés va compondre els vint-i-un poemes que constitueixen L'Hotel París, encara que el llibre no va veure la llum fins al 1974, quan va ser editat per Edicions 62. Però no fou fins al 1984 que un d'aquests exemplar va caure a les mans de Plensa, que llavors vivia a Berlín. Hi va quedar tan fascinat per la potència dels seus versos que va decidir de dibuixar-los, pintar-los i interpretar-los de manera immediata. Trenta anys més tard, el va homenatjar tot traient un llibre d'artista: una caixa que recull aquest potentíssim text i les creacions de l'escultor, Plensa / Estellés / Hotel París.
El mateix Plensa recorda com va contactar amb el poeta a través d'amics valencians. Un cop presentats, se n'anaren a la Malva-rosa a fumar i beure. L'escultor reconeix que mai no ha intentat conèixer els artistes que l'han interessat. Estellés hi va ser una excepció: necessità conèixer l'home i mai no se'n va penedir. Assegura que l'obra del valencià l'ha acompanyat tota la vida i considera que Hotel París és un llibre fonamental de poesia. El problema és que Estellés es poc conegut fora de casa… I ocultat per la seua ideologia d'esquerres. Amb tot, encara que el poeta li va donar permís per a crear el llibre d'artista, no li'l va donar l'editor. Li tocà esperar. Segons Plensa, el que té de comú amb el poeta és allò «mediterrani», que no és pas un país, sinó un lloc, un estat d'ànim, una aproximació a la realitat molt particular del nostre entorn, un lloc on les coses no es toquen, sinó que s'acaronen…
A la fi, Jaume Plensa ha dit d'Estellés que, «com a bon valencià, era un home salvatge i com a bon poeta no tenia ni idea d'art. Només sabia sobre la vida».
Quant a Antoni Miró, em limitaré a llegir el que V.A.E. va escriure sobre ell i la seua família:

A L'AMIC ANTONI MIRÓ
En recobrar-me de la crisi de maig, escric
el primer poema a l’amic Antoni Miró.
el nom de l’amistat
jo te’l diré amb paraules planeres.
toni miró
sofia
ausiàs.
son els noms de l’afecte permanent,
de l’amor,
de l’amistat per a tota una vida.
jo he compartit amb ells el pa i la sal.
i ara sóc l’home feliç, pensant que som amics,
amants,
germans.
ara he escrit açò i estic content,
perquè sé que a un lloc d’alcoi,
en el camí que va envers ibi,
al mas «sopalmo» viuen ells, fan l’amor,
fan el pa i el llesquen, a taula amb els amics.
i sóc content d’això, de la seva existència,
vell i fotut em trobe, clos a casa meva,
no puc anar a alcoi, ens truquem sovint,
com aquella vegada que jo vaig telefonar sols perquè
sofia em digués,
com es fa l’escalivada.
toni miró, pintor,
que vaig conèixer a alacant,
i vaig tractar a altea.
jo l’admire i és molt
el que l’estime com a persona,
i més
com a pintor.
sé quanta i quina és la seva honestedat,
crec saber quant és el seu amor,
pel que fa,
pels éssers que l’acompanyen,
sofia,
ausiàs.
i vull deixar aquí el testimoni,
de la meua amistat i la
meua, pregona,
dolçament sentida,
admiració.
perquè, pintor,
ha sabut fer,
la millor obra d’art.
la vida amb sofia i ausiàs.
acabe, doncs, i plegue.
bon dia,
a reveure.
qualsevol dia seré al mas.
i menjaré verdura, productes vegetals.
sofia.
bon dia toni.

Vull ser breu perquè no son les meues paraules les que interessen, sinó les del protagonista d’aquesta convocatòria: FERRAN NAVARRO I SORIANO, nascut un 29 de juliol del 1965.
No m’estendré en la seua trajectòria musical, àmplia i intensa, així com dels seus immensos coneixements musicals. Tot això ho podeu trobar en Internet i, sobretot, en la coberta d’aquest magnífic llibre que tantes informacions ens descobreix sobre la nostra història musical en particular i cultural en general.
En primer lloc, m’agradaria citar el fragment d’una entrevista que li vaig fer per a la revista catalana de l’associacionisme cultural, TORNAVEU: «El llibre és la història d’una guerra contada des del punt de vista musical: com cantaven, lluitaven i desfilaven els nostres soldats en la Guerra de Secessió».
En segon lloc, voldria informar molt breument del contingut del llibre.
Hi ha una primera part de caràcter teòric que ens permet de comprendre la història d’aquest recull de música i lletres i una segona part destinada a les PARTITURES.
Quant a la primera part, s’inicia amb una Introducció de Josep Guia i Marín i un Pròleg de J. Eduard Beneyto i Mateu.
A continuació, l’autor desenvolupa un seguit de temes necessaris per a comprendre la història musical del llibre: antecedents històrics, ús d’instruments de llengüeta doble, percussió, símbol sonor dels Maulets, Iconografia musical, prohibicions en les festes i en la música, ripostra musical, participació d’Estrela Roja de Benimaclet en els Miquelets del Regne de València, altres partitures, cronologia musical i històrica i conclusió.
I no diré res més al respecte, perquè Ferran Navarro ho conta al llibre molt millor que no pas jo…
Per això, m’agradaria, després de parlar-nos-en ell mateix, que em deixés fer-li algunes preguntes a tall d’«aperitiu» per al que tots vosaltres vulgueu saber:
Per què vas sentir la necessitat d’escriure el llibre?
Què el caracteritza musicalment?
Com va sorgir el projecte i com va evolucionar?
Per què ha estat considerat excepcional?
Qui hi ha participat?

Jo introduiré la presentadora del llibre, la poeta Maria Fullana, i, molt breument, el seu autor, Rafel Sena.

Text de la meva presentació: http://presentació_del_llibre_els_noms_dels_carrers_de_la_ciutat_de_valència_entre_la_història_i_la_política_rafel_sena

En aquesta ocasió, l'horari habitual serà de 16:00 a 18:00 hores cada dos divendres. Qualsevol canvi s'anunciarà amb la suficient antelació.
Es tracta de la continuació del Taller iniciat el darrer trimestre del 2023. Als nous participants se'ls ha facilitat tot el material d'aquell primer Taller.
Hi ha tres membres nous dins del grup i moltes ganes de treballar.

TEORIA
Primera sessió:
El Punt de Vista (PDV) en primera persona: visió simple, visió múltiple y visió perifèrica o narrador-testimoni.
El PDV en tercera persona: una única visió.

Segona sessió:
El PDV en tercera persona: visió múltiple.
El PDV en tercera persona: el narrador omniscient.
El PDV en tercera persona: el narrador objectiu.
El PDV en segona persona.
La distància narrativa: emocional i temporal.
Com elegir adequadament el PDV.

Tercera sessió: la descripció
Els cinc sentits.
Precisió.
Les paraules més adequades.
Els trucs de l'ofici.
Els detalls significatius.
Les trampes descriptives.
La descripció de la vida interior.

Quarta sessió: el diàleg
Diàleg explicat.
La il·lusió de la realitat.
Les convencions del diàleg.
Les acotacions.
El diàleg indirecte.
El diàleg i els personatges.
El subtext.
Els dialegs roïns.
Els dialectes.

Cinquena sessió: escenari i ritme.
El lloc.
El temps.
Escenifica l'estat d'ànim.
L'escenari i els personatges.
Escenifica els detalls.
La realitat de l'escenari.
El ritme del temps.
El flashback.

Sisena sessió: la veu.
Tipus de veu.
Veu col·loquial.
Veu informal.
Veu formal.
Veu solemne.
Altres veus.
Estil.
Paraules.
Oracions.
Paràgrafs.
Coherència.
Trobar la teva veu.

TASQUES
Primera: entrar en la pell d'un personatge i escriure un passatge en primera persona des del PDV d'algú que camina cap a una bústia per a enviar una lletra difícil o confessar alguna cosa terrible. Ha de ser d'un gènere i una edat determinades. A continuació, caldrà fer el mateix amb un altre personatge de gènere i edats diferents.
Segona: escriure un passatge des del PDV d'un narrador informal que tergiversa els fets. Pot ser il·lús o enganyós. Els lector han de constatar que és força inestable.
Tercera: imaginar un incident en un lloc públic (supermercvat, grans magatzems…). Discuteix un empleat amb un client. Descriure aquest enfrontament en tercera persona. Cal tenir en compte els pensaments d'aquests personatges.

Quarta: tornar a l’exercici de la discussió en els grans magatzems i escriure un passatge sobre el mateix incident des del PDV de la venedora i un altre des del PDV del client. Qui té el PDV més interessant sobre aquest incident?
Cinquena: emprant el PDV omniscient, escriure una escena en una boda.
Sisena: utilitzar el PDV objectiu en l’escena de la boda. Què ens revela el comportament dels personatges sobre els seus pensaments?
Setena: elegir qualsevol dels exercicis realitzats fins ara escrit des del PDV en primera persona i empra ara el PDV en segona persona.

Vuitena: intenta averiguar la pregunta dramètica de la teva obra de ficció predilecta.
Novena: imagina un protagonista. Posa-li nom, cos i detalls. Imagina que persegueix un objetiu abstracte i una meta concreta que funcioni.
Desena: posa-li al teu protagonista anterior obstacles interns i externs per a la consecució de la seva meta. Al final, crea una gran pregunta dramàtica.
Onzena: escriu una història amb protagonista. Cal centrar-la en la gran pregunta i tenir plantejament, nus i desenllaç, amb clímas, crisi i conseqüències. No ha de superar els 500 mots.
Dotzena: repassa tots els personatges que has creat, elegeix-ne un i troba una gran pregunta per a ell. Després, imagina un corredor i digues on va i per què. Centra'l en el clímax.
Tretzena: crea un esquema complet per a un conte, una història curta o una novel·la. Haurà de començar amb el protagonista partint de viate. El destí podria estar prop o lluny, però la història ha d'acabar quan arribi al seu destí o retorni al punt de partida. Elabora un plantejament, un nus i un desenllaç, una crisi, un clímax i unes conseqüències.
Catorzena: imagina un corredor i digues on va i per què. Centra't en el clímax.
Quinzena: clava't en la pell d'un personatge. Escriu en primera persona un personatge que va a enviar una carta difícil. Després, el mateix d'un altre personatge. Han de ser de gènere diferent o edats diferents.
Setzena: escriu un fragment des del PDV d'un narrador informal que altera els fets. Es tracta d'un personatge molt inestable.
Dissetena: relata un incident en uns grans magatzems entre un venedor i un client. Empra el PDV de visió única en tercera persona que relata aquests fets.
Divuitena: escriu el relat de la discussió des del PDV del venedor.
Dinovena: escriu el relat de la discussió des del PDV del client.
Vintena: escriu l'escena d'una boda des del PDV omniscient.
Vintiunena: utilitza ara el PDV objetiu. Com si fossis periodista.
Vintidosena: elegeix qualsevol relat teu escrit en primera persona i ara empra el PDV en segona persona.
Vintitresena: pensa en algun lloc de la teva joventut que coneguis bé. Escriu un relat descrivint-lo detalladament. Si no en recordes molts, empra la imaginació. Pots preguntar-li a algú que el recordi millor.
Vintiquatrena: elegeix a algú que coneguis. Canvia-li el nom i afegeix-hi trets nous. No empris ni un sol adjectiu ni adverbi. Empra verbs i substantius…
vinticinquena: escriu un relat emprant el símil, la metàfora, el lirisme, l'al·literació, l'onomatopeia i la sinestèsia.
Vintisisena: elegeix un detall significatiu del relat anterior. Revisa tot el relat fixant-te sols en aquest detall. Que la descripció no sigui ni llarga ni recarregada, sinó breu i efectiva.
Vintisetena: descriu una ama de casa. Des del seu PDV relata una descripció. Que estigui enamorada i aquesta emoció impregni la descripció.
Vintivuitena: el mateix personatge del realt anterior, ha trencat una relació amorosa.
Vintinovena: escriu una conversa que hagis mantingut fa poc de temps. Intenta ésser molt fidel. Escriu-la sencera. Fingeix que la transcriu des d'una gravació. Escriu el nom del personatge i, al costat, el que ha dit. Després, l'escrius com si fos un relat literari.
Trentena: afegeix al segon diàleg de l'exercici anterior incisos i acotacions.
Trentaunena: resumeix el diàleg anterior en un realt. Reflecteix els fets, insinua les personalitats, les tensions…
Trentadosena: una persona es deté a posar gasolina i s'inicia un diàleg amb l'empleat. El client ha de ser molt estirat i l'empleat estar molt sol i voler petar la xerrada.
Trentatresena: escriu un relat amb una parella. Descriu-los. Un d'ells sospita que l'altre li ha estat infidel i l'altre se sent culpable. Que tinguin un diàleg en què la sospita no dóne pas a dir exactament el que pensen. Pot ser en un sopar.